Incís:
Quina setmaneta. Per culpa de la vida real, no hi ha hagut manera de llegir als altres ni escriure aqui. És curiós de quina manera som animals de costums i empipa no poder seguir les rutines. He trobat força a faltar el blog i el LJ, i fins i tot he rebut algun offline i email de l'estil "ep! on pares que no escrius?". Doncs avui sóc aqui, i no sé si la setmana que vé serà com la passada o ja millorarà (no podré aguantar aquest ritme gaire més), això queda per veure.

Això em va venir al cap l'altre dia:

Algú recorda els metros antics de la línia 3? Eren la cosa més sorollosa del món, i trontollaven moltíssim, de tal manera gue no es podia mantenir una conversa sense alçar la veu. Els seients eren de metall platejat, tots deformats per l'ús i a sobre eren la cosa més incòmoda que et pots imaginar. Tot i així, aquells metros tenien una cosa que els convertia en els millors de tots.

Si pujaves al primer vagó, podies veure que la cabina del conductor només ocupava la meitat de l'espai, o sigui que hi havia una finestra a la part davantera. I t'hi podies posar davant, amb el nas enganxat al vidre. I veies com el conductor encenia els fars (rodons, com uns ulls) només sortir de l'estació. I enfilaves el túnel, que no era pas recte, no, sino que serpentejava, pujava i baixava metre senties les pendents. I de cop en la distància veies com un punt de llum que s'anava fent gros i es convertia en la següent estació. I així anar fent, fins que arribava l'hora de baixar, i ma mare m'havia d'arrossegar fora, perquè jo m'hi hagués passat hores, deixant volar la imaginació, pensant coses com ara que el tren era un drac o una serp que navegava la foscor i evitava que ens perdéssim pels túnels foscos.

Ara els metros de la línia 3 són tots blancs, amb seients negres de plàstic, força més comfortables que els altres. Però no tenen finestra. A voltes em pregunto si en el cas que els metros encara en tinguessin, seria capaç d'acostar-m'hi com abans.

Ahir a la nit va fer més fresca. Era una mica preocupant, que la calor durés, no tant perquè la calor molesti, sinó perquè llavors et comences a capficar amb el canvi climàtic, el forat de la capa d'ozó i la possibilitat que d'aqui a unes dècades estiguem com a qualsevol d'aquestes novel.les i/o pel.lis apocal.líptiques.

Però ahir a la nit vaig posar una vànova al llit, i aquest matí, tot traient el cap per la finestra, he decidit agafar una jaqueta. Primeta, però jaqueta. I m'han vingut ganes d'anar ben abrigada. El fred està molt bé, però el millor fred és el fred dels matins de Gener, quan el sol s'aixeca més d'hora i està recuperant forces, l'aire és fred però sec i el cel, blau de postal, com si algú l'hagués polit.

Ara s'acosta un fred més brut, de dies curts i humits, a vegades amb pluja. La gent acota el cap i corre cap a casa, i sembla mentida, però et canses més. Sort que dura poc, i llavors vé el fred que m'agrada.

La única cosa bona dels dies curts és arribar a casa a una hora decent, fer-te una tassa de darjeeling, posar música tranquil.la i llegir, mirar un DVD o fins i tot estudiar una mica. El problema sempre és "arribar a casa a una hora decent"...

(nota patètica: he escrit la meitat d'això al metro en un paperet. Oi que estic malament?)

Es veu que s'està morint. O això insinuen les notícies, perquè ja m'explicareu si no és el cas, com és que cada dia surt a la tele, quan fa uns mesos sortia més ben poc. Em pregunto quin tipus d'informació privilegiada deuen tenir els de la tele, igual el de dalt (ens del noúmen, motor primigeni, bé suprem, Gran Arquitecte o el que sigui) els ha passat una nota de premsa del pal "neu preparant el terreny, que aquest home no durarà gaire". Una mica com això del floquet, però de més altes instàncies.

Ai, és que tot plegat m'ha semblat patètic. Patètic per l'home en si, que es va passejant pel món com una desferra humana, això ho fan amb una altra persona i tot deu posa el crit al cel. No sé si és perquè ell no vol mostar feblesa (com si no es veiés!) o perquè a la resta de personal que té al seu voltant no els interessa, però has de ser molt catòlic per creure que deixar que un malalt de parkinson aguanti una missa de tres hores és prova de fortalesa de fe. Clar que una no pot opinar, perquè això de "t'ho creus perquè és un misteri i tal" no és del meu estil, però ostres.

Els diaris també van plens d'explicacions de tot el ritual que comporta l'el.lecció d'un nou papa. Els cardenals reunits, vivint a la "Domus Santa Marthae" i fent votacions a la Capella Sixtina. Teòricament l'Esperit Sant els ve a inspirar i tot. Veus? això de la Capella Sixtina sí que mola. En el cas que l'Esperit Sant trigui, es poden dedicar a contemplar els frescos de Miquel Àngel. (La Sibil.la de Delfos és una de les coses més precioses que hi ha!).

Si la votació surt bé, surt el fum blanc, diuen habemus papa, i tothom feliç. Però això de que surti bé no és tan fàcil, i després de llegir alguns llibres i articles, no estic tant segura que el resultat sigui cosa de l'Esperit Sant, sinó més aviat de les intrigues de la cúria vaticana. Aquesta gent són especialistes en intrigues des de fa segles. És una passada llegir com les diferents "famílies" s'han tirat els trastos pel cap. Ara manen els conservadors, i l'Opus Dei ha conseguit ficar la grapa al col.legi cardenalici. Que guai.

Des de Barcelona, pot semblar que l'església no té tant pes com sembla, però hi ha països on sí que té molt de pes (Amèrica Llatina, per exemple) i que el seu màxim representant vagi dient burrades contra els homosexuals, l'avortament i l'ús d'anticonceptius és preocupant. Un papa "progre" no aniria malament.

I és que el més curiós és que el cristianisme ha patit un porcés d'enquistament institucional que l'allunya de tots els seus principis bàsics. Jesucrist, fos qui fos, va ser un revolucionari, i les sectes cristianes que van sortit després d'ell, també. Els evangelis apòcrifs són una lectura apassionant, igual que els diferents corrents gnòstics. El que va passar és que va arribar un moment en que tot això es va institucionalitzar i mira com ha acabat. Clar que no es pot dir, perquè és cosa de fe i tal. El que vulguin.

El que mata més és el vot d'obediència, que fa que molts que estan dins de l'església i protestarien, no ho facin.

Resumint: que si algú té linia directa amb l'ens trascendent, que li digui de part meva que a veure qui posa a parlar en nom seu i que la resta de les coses no les està fent gens bé!

En tens 15 amb una classe, i els expliques un conte en una altra llengua. Et miren amb uns ullassos enormes, i riuen les teves explicacions. Fan mil preguntes, i tu has de tenir totes les respostes, de la mateixa manera que si es fan mal tu saps com fer-los passar el mal.

A voltes et fan la punyeta i et proven, però si te'ls guanyes, cada cop que et veuen són mil festes. Tot i que saps que si et veuen el curs que vé igual et tracten com una estranya. Però durant nou mesos ets "seva", de la mateixa manera que tots ells són "teus", així en possessiu. Una sola hora amb ells t'esgota, però les sortides et fan riure i la seva alegria redimeix moltes de les coses que veus en aquest món de bojos. Tot i que a vegades et qüestionis si és assenyat portar-los al món, sabent el pa que s'hi dona.

Aquests pensaments no duren gaire, sobretot perquè ells et fan ballar al seu ritme, i no tens temps per pensar, és com estar a una muntanya russa. Part del seu encant deu ser genètic perquè aquest instints de protecció que et surten amb ells tenen alguna cosa atàvica que no acabes de situar.

I no els canviaries, perquè un nano de 5 anys mirant-te com una heroïna perquè li has ajudat a dibuixar un ós (un bear ;-), li has cordat la sabata o li has donat la responsabilitat de baixar la caixa dels colors és el que fa que la teva feina et doni el que altres no et donen.

Sovint et preguntes com seràs quan tinguis fills...

Crec que torno a tenir la vida normalitzada. Bé, tant normalitzada com pot estar una vida, ja sabem que l'existència és caòtica per se.

Tot i això, he superat la primera remesa de PACs de la UOC, enviant-les totes com una bona minyona, l'enorme volum de coses a la feina (no li regalo a ningú un inici de curs quan ets profe i coordinadora), i la sensació de que no arribes a tot.

Arribar a casa a les 17:20 aquests dies de pluja és un plaer, sobretot quan ho acompanyes amb una tassa de te amb llet i decideixes otorgar-te un parell de dies de vagància, que tots sabem que és l'estat natural de la humanitat.

A més... estic contenta, tu. M'ha tocat una subscripció de 15 dies a "El país", el diari dels progres. A la trobada de la UOC vam omplir unes butlletes, no sé si ho van sortejar o què (luki, tu ho has rebut?), però fa uns dies vaig rebre una carta anunciant-me que durant 15 dies rebria el diari a casa. I apa, aquesta tarda m'he assegut 20 minutets al sofà, amb la tassa fumejant, a llegir el diari.

No és que la lectura de desgràcies, guerres i animalades diverses sigui molt gratificant, però també hi havia el discurs de la Susan Sontag quan li van donar el premi de la fira del llibre de Frankfurt, i un parell d'articles densos (estil "el país", vaja) sobre els premis Nobel de física i medicina.

I articles d'opinió ficant-se amb el Bush, l'Aznar i la situació a l'Iraq, que sempre són d'agrair, tot i que no cal que em convencin, que una ja ve convençuda de fàbrica. M'ha anat bé per acabar de copsar tota la història de la bandera i el Zapatero, això sí.

A veure, una bandera és un tros de roba. Posar-se a discutir per un tros de tela i dir que "has faltat al respecte" al tros de roba en qüestió és una animalada. A casa posem la senyera al balcó en dies nostrats i tal, però després va a la rentadora, com tots els draps!

Naturalment darrere de tot això hi ha aquests conceptes de "l'honor patri" etc etc. El patriotisme militarista i tota la pesca. No em sento molt capacitada per opinar, la veritat. Tinc molt clar que tota la propaganda españolita no m'afecta gens, però si traspasso tots aquests discursos a la que és la meva terra (i no ens enganyem, aquests discursos existeixen), em fa sentir igual d'incòmoda.

Igual és contradictori amb coses que he dit abans, com allò del bitacolisme militant, però que carai. Estimar la teva terra no vol dir sentir-te orgullós d'anar refregant banderes i polítiques agressives als altres. Ni envair països en nom d'una llibertat que no practiques ni amb els de casa.

No sé, són els temps que m'ha tocat viure. No us heu preguntat mai que hauríeu fet si us hagués tocat viure altres èpoques? M'agradaria viure en una Catalunya independent, però hi ha preus que no estaria disposat a pagar-los.

Curiós que escrigui això el dia que fa 63 anys que van assassinar Lluís Companys. Llavors era diferent? Igual és la perspectiva que dona el temps, però crec que eren altres temps.

we're born
we're crying
we fall
we're trying
we're little
we're laughing
we're lonely sometimes

we grow
we open
we're lost
we're hoping
we're careful
we're calling
we're leaving behind

you say we need to work together
with love and care for everyone
without the fighting and the anger
you say the world could be as one

but every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

we're strong
we're chosen
we're scared
we're frozen
we're hardened
we're hopeful
we're holding at bay

we take
we're giving
we shake
we're living
we're lovers
we're sinners
we're running away

and if we fail to make a difference
and if our hope is almost gone
despite the fighting and the anger
you say the world could be as one

but every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

and every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

(L'he sentida aquesta tarda. La tornada no m'acaba d'agradar, però els "we're" valen la pena)

La subscripció a "El País" m'està estressant. Aquesta mania de llegir-se el diari de cap a peus no pot ser bona, i a "El país" hi ha molt per llegir! Uix. I després has de fer pacs, nar a treballar (estic buscant mètodes no criminals i de baix risc de viure de renda, quan ho aconsegueixi em faré subscriptora de "El país"), llegir blogs i escriure al meu.

L'altre factor distractor a la meva vida han estat uns DVDs de Friends, una sèrie de la qual he estat una espectadora poc regular, però que he recuperat gràcies als DVDs de la luki, que la noia em deixa generosament. (Cada cop que quedem, semblem una biblioteca, llibres i DVDs amunt i avall, jeje).

I clar, entre això i la feina i la vida social que també se n'ha de fer, s'escolen els dies. Avui quan he baixat cap al metro he vist els paios que penjaven els llums de Nadal. AH!

Per no tenir, no tinc ni idees originals per escriure. Tot i que el cuquet em deia que potser que escrigui qualsevol rucada a tall de "ei, estic viva". Més o menys.

L'altre dia li vaig deixar a la luki un parell de guies de museu, per tal que veiés una mica les dues opcions de museu que tenim per Paris el més que ve (dijous a la tarda toca museu, jeje). Tot fullejant la guia del Louvre van sortir tots els sospitosos habituals, però per alguna raó curiosa, se'm va oblidar que aquest quadre està al Louvre: "La mort de la Verge", de Caravaggio. La luki em va dir que a ella el barroc no li acaba de fer el pes, i la meva idea brillant va ser deixar-li anar: "Ei, aquest llibre era el salsa rosa de l'època". La conversa va derivar a altres camps, però li dec la explicació:

Caravaggio no es deia Caravaggio, és que era del poble de Caravaggio. El seu nom real era Michelangelo Mernisi i va viure una vida força mogudeta entre el 1573 i el 1610. Això del canvi de nom pot sonar curiós, però és que en aquelles dates el nom d'un altre Michelangelo encara pesava molt, sobretot a Roma, la ciutat on encara avui podem veure les seves obres (parlar de Miquel Àngel donaria per un parell de posts més).

Com la majoria dels artistes de l'època, Caravaggio es va formar amb mestres, però ben aviat va quedar clar que la seva manera de fer era força diferent de la resta. Va passar per Milà, però la ciutat que el va fer famós va ser Roma. També va ser famós per les seves males maneres, que el van fer rodar molt, ja que ningú l'aguantava massa.

Quan mires un llibre de Caravaggio, et diu que és un pintor "tenebrista" o "dramàtic", i de fet les seves pintures són violentes i fosques, amb un cromatisme espectacular. És un pintor amb sintonia amb l'època que li va tocar viure.

El barroc no només comprèn columnes salomòniques, immensos retaules recoberts amb pa d'or i plantes impossibles, sinó que també hi podem trobar pintures com la de dalt, que és molt més assimilable per un espectador contemporani. La pintura barroca és la que ha sobreviscut millor la mania aquesta minimalista que avui en dia ens envaeix a tots.

Caravaggio acosta els temes religiosos a la gent. Caravaggio pinta els sants com a vells sense dents, s'inspira en el cadàver d'una prostituta ofegada al Tíber per retratar la mort de la Verge (com podeu veure a la foto, la figura d'ella està tota inflada) i tot això ho fa amb recursos pictòrics que donen dramatisme a l'escena: contrastos espectaculars entre llums i ombres, perspectives violentes posant els personatges en perfils impossibles, i colors vius que salten als ulls, sobretot els vermells. El vermell de Caravaggio no és el vellut suau de Tiziano i els altres mestres de l'escola Veneciana, no. El vermell de Caravaggio és la taca vermella de la sang, que busca l'espectacularitat i l'emoció.

Al segle XVII l'església catòlica es va trobar amb competència per primer cop en segles. La meitat d'Europa es va fer protestant, i la Contrarreforma va haver de repensar la manera de fer vaticana davant la fugida de parroquians. La recerca de noves formes narratives i la necessitat d'acostar-se a unes masses illetrades i que necessitaven "morbo" fa que aquestes pintures barroques estiguin lluny de les verges plàcides del Renaixement ple. El manierisme (aquest corrent que fa de frontissa entre el darrer Renaixement i el primer Barroc i que té en el vell Miquel Àngel) ja apuntava aquesta nova manera de contemplar l'art:

L'art provoca emocions, busca l'empatia, busca el miracle, la religió espectacular i la necessitat d'anunciar la grandesa de la maquinària catòlica. El patiment i el sacrifici es busquen i els extrems s'aprecien. Tot és complex i multidimensional, perquè el món és un lloc perillós on res és matemàtic. Si un mirava al seu voltant podia trobar malalties, mort, superstició i guerres.

Naturalment que a la vegada hi havia ments racionals, que seguien els passos de Copèrnic i Galileu, però no és aquest públic al que va dirigida la pintura de Caravagio. És precisament per això perquè no em sembla tan desencertat dir que aquests quadres fan el mateix que la teleescombraria avui: moure emocions brutes i provocar al personal.

Es clar que Caravaggio es va passar tres pobles. "La mort de la Verge" va ser retirat perquè era "massa". Caravaggio mateix va acabar fugint de Roma després de matar un home, i abans d'això ja havia tingut problemes amb la llei, participat en baralles i lluites diverses. Fins i tot diuen que una vegada li va tirar per sobre tot de carxofes a un cambrer perquè el plat que li havia servit no era del seu gust.

Tot i això, va ser famós en vida, perquè va estar sempre en sintonia amb el seu temps. Una figura mediàtica, vaja.

Ei, tot aquest rotllo és perquè el dia 27 de novembre hem de trobar aquest quadre, que no me'n recordo on està exactament. ;-)