Blogia
Mirador

General

Trasllat

Em trasllado. A partir d'ara escriuré a Mirador Reloaded. Tema LJ, he demanat que em canviïn l'adreça del RSS feed, si no ho fan, ja avisaré i en faré un altre, però de moment us aviso via post al meu lj de sempre. Total, els que ho llegiu ja sabeu qui sóc...

Caravaggio

Caravaggio L'altre dia li vaig deixar a la luki un parell de guies de museu, per tal que veiés una mica les dues opcions de museu que tenim per Paris el més que ve (dijous a la tarda toca museu, jeje). Tot fullejant la guia del Louvre van sortir tots els sospitosos habituals, però per alguna raó curiosa, se'm va oblidar que aquest quadre està al Louvre: "La mort de la Verge", de Caravaggio. La luki em va dir que a ella el barroc no li acaba de fer el pes, i la meva idea brillant va ser deixar-li anar: "Ei, aquest llibre era el salsa rosa de l'època". La conversa va derivar a altres camps, però li dec la explicació:

Caravaggio no es deia Caravaggio, és que era del poble de Caravaggio. El seu nom real era Michelangelo Mernisi i va viure una vida força mogudeta entre el 1573 i el 1610. Això del canvi de nom pot sonar curiós, però és que en aquelles dates el nom d'un altre Michelangelo encara pesava molt, sobretot a Roma, la ciutat on encara avui podem veure les seves obres (parlar de Miquel Àngel donaria per un parell de posts més).

Com la majoria dels artistes de l'època, Caravaggio es va formar amb mestres, però ben aviat va quedar clar que la seva manera de fer era força diferent de la resta. Va passar per Milà, però la ciutat que el va fer famós va ser Roma. També va ser famós per les seves males maneres, que el van fer rodar molt, ja que ningú l'aguantava massa.

Quan mires un llibre de Caravaggio, et diu que és un pintor "tenebrista" o "dramàtic", i de fet les seves pintures són violentes i fosques, amb un cromatisme espectacular. És un pintor amb sintonia amb l'època que li va tocar viure.

El barroc no només comprèn columnes salomòniques, immensos retaules recoberts amb pa d'or i plantes impossibles, sinó que també hi podem trobar pintures com la de dalt, que és molt més assimilable per un espectador contemporani. La pintura barroca és la que ha sobreviscut millor la mania aquesta minimalista que avui en dia ens envaeix a tots.

Caravaggio acosta els temes religiosos a la gent. Caravaggio pinta els sants com a vells sense dents, s'inspira en el cadàver d'una prostituta ofegada al Tíber per retratar la mort de la Verge (com podeu veure a la foto, la figura d'ella està tota inflada) i tot això ho fa amb recursos pictòrics que donen dramatisme a l'escena: contrastos espectaculars entre llums i ombres, perspectives violentes posant els personatges en perfils impossibles, i colors vius que salten als ulls, sobretot els vermells. El vermell de Caravaggio no és el vellut suau de Tiziano i els altres mestres de l'escola Veneciana, no. El vermell de Caravaggio és la taca vermella de la sang, que busca l'espectacularitat i l'emoció.

Al segle XVII l'església catòlica es va trobar amb competència per primer cop en segles. La meitat d'Europa es va fer protestant, i la Contrarreforma va haver de repensar la manera de fer vaticana davant la fugida de parroquians. La recerca de noves formes narratives i la necessitat d'acostar-se a unes masses illetrades i que necessitaven "morbo" fa que aquestes pintures barroques estiguin lluny de les verges plàcides del Renaixement ple. El manierisme (aquest corrent que fa de frontissa entre el darrer Renaixement i el primer Barroc i que té en el vell Miquel Àngel) ja apuntava aquesta nova manera de contemplar l'art:

L'art provoca emocions, busca l'empatia, busca el miracle, la religió espectacular i la necessitat d'anunciar la grandesa de la maquinària catòlica. El patiment i el sacrifici es busquen i els extrems s'aprecien. Tot és complex i multidimensional, perquè el món és un lloc perillós on res és matemàtic. Si un mirava al seu voltant podia trobar malalties, mort, superstició i guerres.

Naturalment que a la vegada hi havia ments racionals, que seguien els passos de Copèrnic i Galileu, però no és aquest públic al que va dirigida la pintura de Caravagio. És precisament per això perquè no em sembla tan desencertat dir que aquests quadres fan el mateix que la teleescombraria avui: moure emocions brutes i provocar al personal.

Es clar que Caravaggio es va passar tres pobles. "La mort de la Verge" va ser retirat perquè era "massa". Caravaggio mateix va acabar fugint de Roma després de matar un home, i abans d'això ja havia tingut problemes amb la llei, participat en baralles i lluites diverses. Fins i tot diuen que una vegada li va tirar per sobre tot de carxofes a un cambrer perquè el plat que li havia servit no era del seu gust.

Tot i això, va ser famós en vida, perquè va estar sempre en sintonia amb el seu temps. Una figura mediàtica, vaja.

Ei, tot aquest rotllo és perquè el dia 27 de novembre hem de trobar aquest quadre, que no me'n recordo on està exactament. ;-)

El fred

Ahir a la nit va fer més fresca. Era una mica preocupant, que la calor durés, no tant perquè la calor molesti, sinó perquè llavors et comences a capficar amb el canvi climàtic, el forat de la capa d'ozó i la possibilitat que d'aqui a unes dècades estiguem com a qualsevol d'aquestes novel.les i/o pel.lis apocal.líptiques.

Però ahir a la nit vaig posar una vànova al llit, i aquest matí, tot traient el cap per la finestra, he decidit agafar una jaqueta. Primeta, però jaqueta. I m'han vingut ganes d'anar ben abrigada. El fred està molt bé, però el millor fred és el fred dels matins de Gener, quan el sol s'aixeca més d'hora i està recuperant forces, l'aire és fred però sec i el cel, blau de postal, com si algú l'hagués polit.

Ara s'acosta un fred més brut, de dies curts i humits, a vegades amb pluja. La gent acota el cap i corre cap a casa, i sembla mentida, però et canses més. Sort que dura poc, i llavors vé el fred que m'agrada.

La única cosa bona dels dies curts és arribar a casa a una hora decent, fer-te una tassa de darjeeling, posar música tranquil.la i llegir, mirar un DVD o fins i tot estudiar una mica. El problema sempre és "arribar a casa a una hora decent"...

(nota patètica: he escrit la meitat d'això al metro en un paperet. Oi que estic malament?)

Un dia de pont

Això dels ponts ho haurien de deixar fer un cop cada dues setmanes o així, va molt bé per la tranquil.litat de l'ànima contemplativa i tal.

Mireu que feliç que sóc ara mateix, escrivint aqui després d'un dia mig vago mig productiu, sense haver d'anar a treballar. La meva feina ja m'agrada, ja, però cada cop estic més d'acord amb la meva profe de prehistòria, que deia que l'estat natural de l'home és el caçador-recol.lector, que és el que té més períodes de vagància incorporats...

Aquest matí he anat al gimnàs, un canvi respecte al meu horari normal, que és tardes o caps de setmana. Quan vaig començar, hi anava a aquesta mateixa hora (9:30 del matí), i m'he trobat amb unes velles conegudes: Les iaies de la màfia, un grup de senyores que acaparen aquest horari, es coneixen totes i tenen com a modus operandi criticar a tot deu, monintor inclòs.

Quan jo vaig arribar, la monitora era nova, una noia jove de Lleida que la veritat és que posava música força xula, ja que intentava allunyar-se del "xumba xumba", David Bisbal i altres meravelles que solen copar les sessions de gimnàs. Aquesta noia posava rock, coses mogudetes i per relaxar sempre posava música del "Cirque du solei". Bé doncs, les iaies van agafar per sistema ficar-se amb ella abans i després d'acabar la classe, en aquells moments previs on esperes que la monitora arribi i en aquells moments posteriors on vas a endreçar la màrfega i enfiles les escales. De fet... ficar-se amb ella és poc. El que feien era fer-la trossets pels motius més idiotes, del tipus "ensenya massa cosa", "ens fa suar", "no és simpàtica" etc etc...

A la classe hi havia gent que no eren de la màfia, i vam acabar xerrant. La C., una sra gran que era super maca em va posar en antecedents. Es veu que abans tenien un monitor d'aquests tipus gimnàs, bufonet i catxes. Es veu que les iaies l'adoraven. I bavejaven de tal manera (segons em va explicar la C.), que les meves sessions amb la luki i la rib de baveig sobre l'insigne Dr Jackson de la sèrie Stargate o les meves interminables entrades de LJ sobre el Fàramir són minúcies. De la mateixa manera que adoraven al monitor noi, odiaven a la pobre noia aquesta.

El final de la història el vaig saber de segona mà, perquè al cap d'un mes em van ampliar l'horari i vaig passar a anar a les tardes. Un dia a mig estiu em vaig trobar a la C., que em va explicar que un dia van fer plorar a la pobre monitora, que les va sentir. Flipant, eh?

Avui hi he tornat. Classe especial, perquè el divendres fan "Body Balance", una mena de classe d'estiraments i equilibri, que barreja moviments de tai xi i ioga i que està força bé, però és incompatible amb el meu horari, o sigui que quan tinc un dia lliure, hi vaig. No he estat la única que ho ha pensat, i la classe estava més concorreguda de l'habitual, davant de la indignació de les iaies de la màfia, que estaven fent tot de sorollets desaprovadors. I això que ningú dels "no habituals" s'ha posat davant, que és on van elles, totes apretades davant de la monitora.

I clar, com que avui hi havia més gent i més jove, la classe ha estat més dura, i les iaies han sortit queixant-se. En un altre dia, igual ho hagués entès, perquè si tens una rutina habitual fot que te la tallin, però aquestes dones es pensen que el gimnàs és seu! Ha estat divertit, però. Pena que la C. no hi fos, fa temps que no me la trobo per enlloc.

Primer post

Salutacions.

Perquè dimonis m'he obert un blog? Per provar. Així que mig per provar com van els blogs, mig per tenir una cosa només escrita en català, he obert aquest blog. Esperem que duri.