L'altre dia li vaig deixar a la luki un parell de guies de museu, per tal que veiés una mica les dues opcions de museu que tenim per Paris el més que ve (dijous a la tarda toca museu, jeje). Tot fullejant la guia del Louvre van sortir tots els sospitosos habituals, però per alguna raó curiosa, se'm va oblidar que aquest quadre està al Louvre: "La mort de la Verge", de Caravaggio. La luki em va dir que a ella el barroc no li acaba de fer el pes, i la meva idea brillant va ser deixar-li anar: "Ei, aquest llibre era el salsa rosa de l'època". La conversa va derivar a altres camps, però li dec la explicació:
Caravaggio no es deia Caravaggio, és que era del poble de Caravaggio. El seu nom real era Michelangelo Mernisi i va viure una vida força mogudeta entre el 1573 i el 1610. Això del canvi de nom pot sonar curiós, però és que en aquelles dates el nom d'un altre Michelangelo encara pesava molt, sobretot a Roma, la ciutat on encara avui podem veure les seves obres (parlar de Miquel Àngel donaria per un parell de posts més).
Com la majoria dels artistes de l'època, Caravaggio es va formar amb mestres, però ben aviat va quedar clar que la seva manera de fer era força diferent de la resta. Va passar per Milà, però la ciutat que el va fer famós va ser Roma. També va ser famós per les seves males maneres, que el van fer rodar molt, ja que ningú l'aguantava massa.
Quan mires un llibre de Caravaggio, et diu que és un pintor "tenebrista" o "dramàtic", i de fet les seves pintures són violentes i fosques, amb un cromatisme espectacular. És un pintor amb sintonia amb l'època que li va tocar viure.
El barroc no només comprèn columnes salomòniques, immensos retaules recoberts amb pa d'or i plantes impossibles, sinó que també hi podem trobar pintures com la de dalt, que és molt més assimilable per un espectador contemporani. La pintura barroca és la que ha sobreviscut millor la mania aquesta minimalista que avui en dia ens envaeix a tots.
Caravaggio acosta els temes religiosos a la gent. Caravaggio pinta els sants com a vells sense dents, s'inspira en el cadàver d'una prostituta ofegada al Tíber per retratar la mort de la Verge (com podeu veure a la foto, la figura d'ella està tota inflada) i tot això ho fa amb recursos pictòrics que donen dramatisme a l'escena: contrastos espectaculars entre llums i ombres, perspectives violentes posant els personatges en perfils impossibles, i colors vius que salten als ulls, sobretot els vermells. El vermell de Caravaggio no és el vellut suau de Tiziano i els altres mestres de l'escola Veneciana, no. El vermell de Caravaggio és la taca vermella de la sang, que busca l'espectacularitat i l'emoció.
Al segle XVII l'església catòlica es va trobar amb competència per primer cop en segles. La meitat d'Europa es va fer protestant, i la Contrarreforma va haver de repensar la manera de fer vaticana davant la fugida de parroquians. La recerca de noves formes narratives i la necessitat d'acostar-se a unes masses illetrades i que necessitaven "morbo" fa que aquestes pintures barroques estiguin lluny de les verges plàcides del Renaixement ple. El manierisme (aquest corrent que fa de frontissa entre el darrer Renaixement i el primer Barroc i que té en el vell Miquel Àngel) ja apuntava aquesta nova manera de contemplar l'art:
L'art provoca emocions, busca l'empatia, busca el miracle, la religió espectacular i la necessitat d'anunciar la grandesa de la maquinària catòlica. El patiment i el sacrifici es busquen i els extrems s'aprecien. Tot és complex i multidimensional, perquè el món és un lloc perillós on res és matemàtic. Si un mirava al seu voltant podia trobar malalties, mort, superstició i guerres.
Naturalment que a la vegada hi havia ments racionals, que seguien els passos de Copèrnic i Galileu, però no és aquest públic al que va dirigida la pintura de Caravagio. És precisament per això perquè no em sembla tan desencertat dir que aquests quadres fan el mateix que la teleescombraria avui: moure emocions brutes i provocar al personal.
Es clar que Caravaggio es va passar tres pobles. "La mort de la Verge" va ser retirat perquè era "massa". Caravaggio mateix va acabar fugint de Roma després de matar un home, i abans d'això ja havia tingut problemes amb la llei, participat en baralles i lluites diverses. Fins i tot diuen que una vegada li va tirar per sobre tot de carxofes a un cambrer perquè el plat que li havia servit no era del seu gust.
Tot i això, va ser famós en vida, perquè va estar sempre en sintonia amb el seu temps. Una figura mediàtica, vaja.
Ei, tot aquest rotllo és perquè el dia 27 de novembre hem de trobar aquest quadre, que no me'n recordo on està exactament. ;-)
