cinema

Matrix Revolutions (O la moto que ens venen)

Ep! Si no has vist la pel.li, no segueixis llegint, a no ser que vulguis saber spoilers, molts spoilers. Avisat/da estàs.

Quina estafa de pel.li! Indignació és poc. Anem per parts.

Hem captat el missatge: Al final hi ha esperança perquè en el fons els humans tenen alguna cosa bona, i l'amor ho pot tot. Res a objectar, és un tema universal, això. En Neo és l'únic que pot derrotar a l'Smith perquè ho fa des de dins, i l'Smith perd la partida perquè no pot entendre el sacrifici, i perquè en el fons no ha assimilat els programes del tot, i dins seu hi ha l'oracle, i la nena, i tots, per tant en Neo es colarà dins i des de dins se'l carregarà. I les màquines reconeixeran el seu sacrifici, tallaran l'atac, i se l'enduran com un heroi artúric/jesucrist/funeral viking que vé a ser el mateix.

Pos molt bé. Pena que la sensació que tens és que els germans Wachowski tenien una idea molt bona, i que es veu a la primera pel.li, una filosofia interessant, que es veu a la segona, però que no tenen ni idea de com fer-la acabar o de com explicar les coses. I amagar això en coreografies i música matxacona no és una bona idea, perquè la originalitat dura una pel.lícula, i voler fer-ho "igual però més" és un joc perillós.

Explicar històries és una alquímia complicada. Has de imprimir un ritme que de mica en mica captivi a l'espectador, l'atrapi i el faci traspassar la pantalla. La grandesa de la ficció és viure les vides dels altres, però per entrar en el ball has de construir el teatre, i Matrix reloaded no té timó, per tant un com a espectador es perd i es desconcentra.

Massa coses en un mateix sac, i a més mal resoltes. El pitjor que et poden fer en la tercera part és desinflar-te el globus, perquè la reacció és evident: "Ah, tanta història per això??". Mira que bé.

I no és perquè em mati els herois, que les morts ben fetes tenen molta força, és perquè és fàcil i carrincló, i al final et sap greu que la Trinity es mori però quan es mor el Neo dius "ah vale". I la lluita aquella final pot ser tècnicament bona, però era necessària? Podria haver arribat on ha arribat sense tant "divertimento". Igual és que sóc vella, però tinc un límit de patadetes de kung fu amb música matxacona que puc aguantar.

Aquesta és una altra. M'agraden més les BSO orquestrals, tot i que a la primera part de Matrix la música em va sembar apropiada. Avui en canvi m'ha sobrat.

Hi ha coses que m'han agradat, però: l'estació de tren, la família de programes, l'oracle i en Seraph.

Però en aquesta mena de pols "Senyor dels anells" vs "Matrix", tinc molt clara la meva el.lecció. En PJ hauria de fer molt el burro per fer-me emprenyar, perquè precisament el que està fent ell és ben diferent dels Germans Wachowski.

Per la meva part, espero amb delit les trompetes de Minas Tirith donant la benvinguda al rei...

Darrere del vel

Ahir va morir la Leni Riefenstahl, a la seva casa de Baviera. Tenia 101 anys, els va fer el passat mes d'agost. Dir que és un personatge complex és poc.

D'una banda és una de les poques dones cineastes que ha hagut, una pionera, valenta i innovadora, que després es va aventurar en el camp de la fotografia i sempre ho va fer bé. Un referent, vaja.

De l'altra... de l'altra tenim la persona que va ser la cineasta ofcial de Hitler, que el va glorificar a través de dues pel.lícules/documental:

"El Triomf de la voluntat" és la crònica del 5è congrés del Partit Nacionalsocialista. Munts de joves desfilant i adorant Adolf Hitler, fanatisme i exhaltació, tot narrat amb unes imatges espectaculars i d'una bellesa que et fa venir calfreds.

"Olimpíada": La pel.lícula oficial de les olimpíades del 1936 a Berlin, que té un començament espectacular: tot d'estatues gregues prenen vida i es converteixen en atletes.

A la Leni Riefenstahl la van jutjar a Nüremberg, però la van absoldre, perquè només la van declarar "simpatitzant". Ella després va seguir amb la seva carrera, però els aliats van incautar les seves pel.lícules (van costar de trobar durant molts anys), i ella es va dedicar a la fotografia, on va guanyar fama a través de les seves fotografies de la tribu dels Nuba. I encara més, els darrers anys es va dedicar a la fotografia i filmació submarina. Les seves imatges són, no cal dir-ho, espectaculars.

I aqui és on hi ha el problema. Ella mai es va penedir de res, va dir que "no sabia el que passava", i alguna gent com la Susan Sontag i altres biògrafs van dir que en el fons ella no va deixar de banda el "feixisme estètic", aquesta glorificació del culte al cos, la bellesa, la perfecció, el poder. Mai la van sertir parlar malament de Hitler.

Anna Maria Sigmund, al seu llibre Las mujeres de los Nazis, li dedica un dels capítols, i deixa fora clar que a la seva manera, la Riefenstahl va conservar fins al final part de la ideologia del Tercer Reich. Segurament el seu crim no va ser pas enviar gent a les càmeres de gas, sinó més aviat tancar els ulls en nom de l'esteticisme.

I clar, aqui vé el gran problema: Què fas amb una obra d'art així? Que saps que és bona, però que la la vegada és un gran teatre d'ombres, perquè glorifica la cara més fosca i l'horror més profund. Et pots quedar només amb la tècnica, i de fet la seva obra es discuteix a la universitat i surt en exposicions. Les úniques coses que he vist d'ella van ser a l'exposició "Art i poder" i a la universitat, a classe de cine.

Si aneu a la web, veureu fotografies de les pel.lícules. Algunes són precioses. A mi m'agraden, i algunes vegades he pensat que en podria fer una icona pel Livejournal, però no me les baixo mai.

No ho sé, l'art és art, i en un món perfecte hauria de ser independent, però una no pot evitar veure-hi més enllà, i la Leni Riefenstahl és com una valquíria que fa una certa por.