Darrere del vel
Ahir va morir la Leni Riefenstahl, a la seva casa de Baviera. Tenia 101 anys, els va fer el passat mes d'agost. Dir que és un personatge complex és poc.
D'una banda és una de les poques dones cineastes que ha hagut, una pionera, valenta i innovadora, que després es va aventurar en el camp de la fotografia i sempre ho va fer bé. Un referent, vaja.
De l'altra... de l'altra tenim la persona que va ser la cineasta ofcial de Hitler, que el va glorificar a través de dues pel.lícules/documental:
"El Triomf de la voluntat" és la crònica del 5è congrés del Partit Nacionalsocialista. Munts de joves desfilant i adorant Adolf Hitler, fanatisme i exhaltació, tot narrat amb unes imatges espectaculars i d'una bellesa que et fa venir calfreds.
"Olimpíada": La pel.lícula oficial de les olimpíades del 1936 a Berlin, que té un començament espectacular: tot d'estatues gregues prenen vida i es converteixen en atletes.
A la Leni Riefenstahl la van jutjar a Nüremberg, però la van absoldre, perquè només la van declarar "simpatitzant". Ella després va seguir amb la seva carrera, però els aliats van incautar les seves pel.lícules (van costar de trobar durant molts anys), i ella es va dedicar a la fotografia, on va guanyar fama a través de les seves fotografies de la tribu dels Nuba. I encara més, els darrers anys es va dedicar a la fotografia i filmació submarina. Les seves imatges són, no cal dir-ho, espectaculars.
I aqui és on hi ha el problema. Ella mai es va penedir de res, va dir que "no sabia el que passava", i alguna gent com la Susan Sontag i altres biògrafs van dir que en el fons ella no va deixar de banda el "feixisme estètic", aquesta glorificació del culte al cos, la bellesa, la perfecció, el poder. Mai la van sertir parlar malament de Hitler.
Anna Maria Sigmund, al seu llibre Las mujeres de los Nazis, li dedica un dels capítols, i deixa fora clar que a la seva manera, la Riefenstahl va conservar fins al final part de la ideologia del Tercer Reich. Segurament el seu crim no va ser pas enviar gent a les càmeres de gas, sinó més aviat tancar els ulls en nom de l'esteticisme.
I clar, aqui vé el gran problema: Què fas amb una obra d'art així? Que saps que és bona, però que la la vegada és un gran teatre d'ombres, perquè glorifica la cara més fosca i l'horror més profund. Et pots quedar només amb la tècnica, i de fet la seva obra es discuteix a la universitat i surt en exposicions. Les úniques coses que he vist d'ella van ser a l'exposició "Art i poder" i a la universitat, a classe de cine.
Si aneu a la web, veureu fotografies de les pel.lícules. Algunes són precioses. A mi m'agraden, i algunes vegades he pensat que en podria fer una icona pel Livejournal, però no me les baixo mai.
No ho sé, l'art és art, i en un món perfecte hauria de ser independent, però una no pot evitar veure-hi més enllà, i la Leni Riefenstahl és com una valquíria que fa una certa por.
D'una banda és una de les poques dones cineastes que ha hagut, una pionera, valenta i innovadora, que després es va aventurar en el camp de la fotografia i sempre ho va fer bé. Un referent, vaja.
De l'altra... de l'altra tenim la persona que va ser la cineasta ofcial de Hitler, que el va glorificar a través de dues pel.lícules/documental:
"El Triomf de la voluntat" és la crònica del 5è congrés del Partit Nacionalsocialista. Munts de joves desfilant i adorant Adolf Hitler, fanatisme i exhaltació, tot narrat amb unes imatges espectaculars i d'una bellesa que et fa venir calfreds.
"Olimpíada": La pel.lícula oficial de les olimpíades del 1936 a Berlin, que té un començament espectacular: tot d'estatues gregues prenen vida i es converteixen en atletes.
A la Leni Riefenstahl la van jutjar a Nüremberg, però la van absoldre, perquè només la van declarar "simpatitzant". Ella després va seguir amb la seva carrera, però els aliats van incautar les seves pel.lícules (van costar de trobar durant molts anys), i ella es va dedicar a la fotografia, on va guanyar fama a través de les seves fotografies de la tribu dels Nuba. I encara més, els darrers anys es va dedicar a la fotografia i filmació submarina. Les seves imatges són, no cal dir-ho, espectaculars.
I aqui és on hi ha el problema. Ella mai es va penedir de res, va dir que "no sabia el que passava", i alguna gent com la Susan Sontag i altres biògrafs van dir que en el fons ella no va deixar de banda el "feixisme estètic", aquesta glorificació del culte al cos, la bellesa, la perfecció, el poder. Mai la van sertir parlar malament de Hitler.
Anna Maria Sigmund, al seu llibre Las mujeres de los Nazis, li dedica un dels capítols, i deixa fora clar que a la seva manera, la Riefenstahl va conservar fins al final part de la ideologia del Tercer Reich. Segurament el seu crim no va ser pas enviar gent a les càmeres de gas, sinó més aviat tancar els ulls en nom de l'esteticisme.
I clar, aqui vé el gran problema: Què fas amb una obra d'art així? Que saps que és bona, però que la la vegada és un gran teatre d'ombres, perquè glorifica la cara més fosca i l'horror més profund. Et pots quedar només amb la tècnica, i de fet la seva obra es discuteix a la universitat i surt en exposicions. Les úniques coses que he vist d'ella van ser a l'exposició "Art i poder" i a la universitat, a classe de cine.
Si aneu a la web, veureu fotografies de les pel.lícules. Algunes són precioses. A mi m'agraden, i algunes vegades he pensat que en podria fer una icona pel Livejournal, però no me les baixo mai.
No ho sé, l'art és art, i en un món perfecte hauria de ser independent, però una no pot evitar veure-hi més enllà, i la Leni Riefenstahl és com una valquíria que fa una certa por.
5 comentarios
imma -
Ens va passar una entrevista que li havien fet, que després vaig poder tornar a veure ara fa relativament poc a tv3 o canal 33 no recordo... i em va impresionar molt aquesta dona!
Nau -
Teniu raó tots dos. Hi ha molts grans creadors que no han estat precisament "bones persones", n'hi ha que tenien molta mala llet, altres que van fer coses molt mesquines... i d'aquests no es discuteix pas la validesa del seu art.
El que passa amb la Leni Riefenstahl és que ho va deixar tan a la vista, que resulta molt incòmode. Sobretot "el triomf de la voluntat", sobretot aquesta. No és estrany que sigui la que costa més de trobar.
Suposo que el fet que en parlem és important, i ja demostra que no la pots enterrar i oblidar-te'n.
Complicat.
Leto -
En Josep té raó: és la vella discussió sobre l'art i el creador. Aquesta dona era una avançada per la seva època. I una gran artista fins el final. Però feixista. De tota manera el feixisme va existir per molt que ens toqui la moral. Posats a haver-lo d'aguantar, el prefereixo amb les aportacions artístiques d'aquesta dona. Com a mínim, és un referent més.
josep -
josep -