Anades de l\'olla
La subscripció a "El País" m'està estressant. Aquesta mania de llegir-se el diari de cap a peus no pot ser bona, i a "El país" hi ha molt per llegir! Uix. I després has de fer pacs, nar a treballar (estic buscant mètodes no criminals i de baix risc de viure de renda, quan ho aconsegueixi em faré subscriptora de "El país"), llegir blogs i escriure al meu.
L'altre factor distractor a la meva vida han estat uns DVDs de Friends, una sèrie de la qual he estat una espectadora poc regular, però que he recuperat gràcies als DVDs de la luki, que la noia em deixa generosament. (Cada cop que quedem, semblem una biblioteca, llibres i DVDs amunt i avall, jeje).
I clar, entre això i la feina i la vida social que també se n'ha de fer, s'escolen els dies. Avui quan he baixat cap al metro he vist els paios que penjaven els llums de Nadal. AH!
Per no tenir, no tinc ni idees originals per escriure. Tot i que el cuquet em deia que potser que escrigui qualsevol rucada a tall de "ei, estic viva". Més o menys.
En tens 15 amb una classe, i els expliques un conte en una altra llengua. Et miren amb uns ullassos enormes, i riuen les teves explicacions. Fan mil preguntes, i tu has de tenir totes les respostes, de la mateixa manera que si es fan mal tu saps com fer-los passar el mal.
A voltes et fan la punyeta i et proven, però si te'ls guanyes, cada cop que et veuen són mil festes. Tot i que saps que si et veuen el curs que vé igual et tracten com una estranya. Però durant nou mesos ets "seva", de la mateixa manera que tots ells són "teus", així en possessiu. Una sola hora amb ells t'esgota, però les sortides et fan riure i la seva alegria redimeix moltes de les coses que veus en aquest món de bojos. Tot i que a vegades et qüestionis si és assenyat portar-los al món, sabent el pa que s'hi dona.
Aquests pensaments no duren gaire, sobretot perquè ells et fan ballar al seu ritme, i no tens temps per pensar, és com estar a una muntanya russa. Part del seu encant deu ser genètic perquè aquest instints de protecció que et surten amb ells tenen alguna cosa atàvica que no acabes de situar.
I no els canviaries, perquè un nano de 5 anys mirant-te com una heroïna perquè li has ajudat a dibuixar un ós (un bear ;-), li has cordat la sabata o li has donat la responsabilitat de baixar la caixa dels colors és el que fa que la teva feina et doni el que altres no et donen.
Sovint et preguntes com seràs quan tinguis fills...
Ja és divendres! Si!
És bo que sigui divendres. I ja el puc disfrutar, perquè avui a la feina m'han complicat la vida fins l'octubre. Ja sabia jo... Bé, em queixo de vici, perquè pitjor és no tenir feina, i a més m'agrada el que faig (tot i que tingui uns horaris que són un merder). Però quan et fas a la idea de que tens les tardes lliures fins al 3 d'octubre i després veus que no pot ser, sap una mica de greu.
Bé, recollirem diners, que sempre va bé. I sobretot m'he de recordar de no descontrolar-me amb les pràctiques de la uni, que em conec. uf.
Avui comencen les festes de la Mercè. El cartell de "grans" no em crida massa l'atenció, la veritat. A més és trobar-te enmig de tres milions de gent. El Mercèfolk pinta millor, ja veurem, tot i que és tardíssim.
El pregó el fa la Fatima Mernissi, i me n'alegro molt. Admiro profundament aquesta dona. Juntament amb el Tahar Ben Jelloun són d'aquests pensadors que t'obren la ment quan els llegeixes. El millor de tot és que són progressistes sense renunciar a la seva cultura, i proposen sol.lucions per acabar amb els problemes que té el món islàmic des de dins.
No recordo a quin dels seus llibres, la Mernissi parla del concepte de la "umma" o comunitat de creients, que està en els principis més bàsics de l'Islam, i que pot recolzar perfectament estructures democràtiques. Ella també deia que la gran desgràcia dels països islàmics és que mai van tenir un fenòmen cultural equivalent a la il.lustració, i que després ja era massa tard perquè Occident els va col.lonitzar.
Res, que no hi ha Kant islàmic. (pena, perquè amb més ètiques tipus Kantianes ja us dic jo que el món seria millor). Espero que a la Fatima Mernissi l'escoltin més i li facin més cas, no només per fer pregons de festes majors...
Tigre! Tigre! Foc brunyit
En les selves de la nit,
¿Quin immortal ull o mà
Tan bell i fer t'emmarcà?
¿En quins cels o mars distants
El foc dels teus ulls cremava?
A tals ales Ell pujà?
Prendre el foc la mà gosava?
¿Quina espatlla o art podia
Del teu cor tendons torçar?
Quan el cor bategaria,
Quin temible peu i mà!
Quina cadena i martell?
De quin forn surt el cervell?
Quina enclusa? ¿Quina garra
Por mortal cenyir gosava?
Quan estels deixant les llances
Mullaven el cel amb llàgrimes,
A l'obra seva Ell somreia?
Qui et forjà, va fer l'Ovella?
Tigre! Tigre! Foc brunyit
En les selves de la nit,
¿Quin immortal ull o mà
Emmarcar-te fer gosà?
* * * * * * * * * * * * * * *
Tyger! Tyger! burning bright
In the forests of the nigth,
What immortal hand or eye,
Could frame thy fearful symmetry?
In waht distant deeps or skies,
Burnt the fire of thine eyes?
On what wings dare he aspire?
What the hand, dare sieze the fire?
And what shoulder, & what art,
Could twist thy heart began to beat,
What dread hand? & what dread feet?
What the hammer? waht the chain,
In waht furnace was thy brain?
What the anvil? waht dread grasp,
Dare ist deadly terrors clasp?
When the stars threw down their spears
And water'd heaven with their tears:
Did he smile his work to see?
Did he who made the Lamb make thee?
Tyger Tyger burning bright,
In te forests of the night,
What immortal hand or eye,
Dare frame thy fearful symmetry?
Doncs sí, ja és setembre, que a part de ser el títol d'una pel.li d'en Woody Allen (molt bona i també molt depressiva), és el més de la tornada a la feina, a l'escola, dels col.leccionables i dels dies que s'escurçen.
No estic molt segura de quina de les tres coses em toca més la moral. Bé, sí. Segurament el fet de que et marquin la vida a cop de calendari.
La tornada a l'escola comença a mitjan agost, Nadal és abans de que sigui Nadal, perquè el dia 2 de gener ja són rebaixes, i això dels col.leccionables és com una bogeria col.lectiva.
Avui sortia del metro i la pobre dona del quiosc intentant apilar com podia munts de cartró amb nines, vanos, cursos d'idiomes i CDs feia força llàstima. Ella sí que devia tenir post-stress-vacacional d'aquest.
Quina mania que han agafat els de la tele, tu. De tant en tant s'obsessionen amb coses tipus la selectivitat, la tornada a l'escola i altres, que no van ser mai notícia fins que a algú se li va acudir que sí que ho eren. I apa, tots a aguantar cada any la mateixa tonteria. Segur que l'any que vé repetim amb això de l'estress aquest.
De debó que tot això fa semblar l'home del trànsit un prodigi d'originalitat.
:-P
I ara què? Pos res. A treballar i veure com els dies són més curts. Això sí que no m'agrada gens. En alguna vida anterior vaig ser un llangardaix gandul, una planta d'aquelles que s'enfilen buscant llum, o una placa solar, perquè trobo que els fotons fan la vida més alegre, tu.