Tosca
Encara no havia parlat de Tosca. La vam veure amb la Isil el dia 15 de novembre al vespre. En tenia moltes ganes, la veritat. El Liceu programa pocs Puccinis i poques òperes veristes, per tant quan en tens una a prop, les expectatives són altes.Va ser una experiència molt curiosa. Primer de tot dir que és un torn popular. Els torns populars tenen les seves coses bones, i les seves coses dolentes. Naturalment ens perdem les veus de primera fila, però sovint ens enduem sorpreses, sobretot amb les sopranos. El públic també és agraït, força gent jove i no et sents gens estrany. El que ens passa és que a tots ens fa una certa vergonya (i ja fa quatre anys que hi anem!) no estar a l'alçada i aplaudir quan no has d'aplaudir, per tant a vegades et reprimeixes.
Tornem a Tosca. L'escenografia no era massa afortunada. El problema no és que féssin una versió peculiar (n'he vistes força que eren molt bones) però això de posar a Floria Tosca en un teatre per simbolitzar el teatre dins del teatre i el divisme, no acaba de funcionar, sobretot al primer acte, quan cada cinc minuts diuen que estan en una església.
En aquest sentit en Barz Luhrmann ho va brodar a Romeu i Julieta, quan un dels protagonistes diu "saca tu espada" i l'altre treu una pistola marca "espada". Noi, si modernitzes, que les paraules no et traeixin, o trencaràs la màgia. Tot i això, el segon i el tercer acte passaven millor.
Però el desconcert personal (i de la Isil, i dels del costat i dels de darrere) va venir per la reacció d'un sector de gent que van xiular tot el xiulable. Encara ara no ho entenc.
Els cantants van estar bé. La Nelly Miricioiu va fer-ho bé, i el seu Vissi d'arte va ser emocionant. No és la Callas osti, però ja m'explicareu a mi qui és la Callas avui en dia! Com a mínim la van aplaudir, però al Nicola Rossi Giordano el van xiular ben xiulat.
Als torns populars solem tenir millors sopranos que tenors, això és un fet força contrastat. Tenim tenors amb veus boniques, però poc potents, per tant a vegades l'orquestra se'ls menja. No va ser el cas d'aquest. Mentre cantava E lucevan le stelle amb allò de E non ho amato mai tanto la vita!... em va deixar clavada al seient, amb les mans tremolant i amb totes les neurones en curtcircuit. Experiència estètica comme il fault. Feia temps que no em passava amb una òpera italiana al Liceu. I va l'home i el xiulen.
La Isil va localitzar el sector xiulador, un personal que seu al cinquè pis una mica més a l'esquerra que nosaltres i que vam sorprendre el primer any fent comentaris no gaire agradables sobre "la gent que va als torns populars". Bonic.
Clar que vam comentar al metro tot tornant que igual és que nosaltres som en el fons unes pobres ignorants que ens empassem el que ens donen i que igual aquella òpera havia estat una patata. Però no, perquè l'endemà resulta que en Roger Alier va escriure una crítica a la Vanguardia. Normalment amb aquest home costa estar-hi d'acord, perquè a ell moltes de les coses més modernes que a ell no el convencen a mi si, però sense cap dubte en veus és un expert, i et pots refiar del que diu. Doncs bé, va deixar molt bé els cantants, sobretot al tenor. No va dir res de l'escenografia, ni tampoc va mencionar la xiulada.
I clar, el veredicte és que va ser una experiència estranya, una escenografia que no acaba de funcionar, però unes veus que sí que ho fan, i una reacció d'un sector del públic que no t'expliques.
Oh, i ara a sobre la propera també portarà cua. Cosi fan tutte dirigida per en Flotats, amb trasllat d'època i lloc. Ai que patirem.