Blogia
Mirador

Música i Òpera

Tosca

Tosca Encara no havia parlat de Tosca. La vam veure amb la Isil el dia 15 de novembre al vespre. En tenia moltes ganes, la veritat. El Liceu programa pocs Puccinis i poques òperes veristes, per tant quan en tens una a prop, les expectatives són altes.

Va ser una experiència molt curiosa. Primer de tot dir que és un torn popular. Els torns populars tenen les seves coses bones, i les seves coses dolentes. Naturalment ens perdem les veus de primera fila, però sovint ens enduem sorpreses, sobretot amb les sopranos. El públic també és agraït, força gent jove i no et sents gens estrany. El que ens passa és que a tots ens fa una certa vergonya (i ja fa quatre anys que hi anem!) no estar a l'alçada i aplaudir quan no has d'aplaudir, per tant a vegades et reprimeixes.

Tornem a Tosca. L'escenografia no era massa afortunada. El problema no és que féssin una versió peculiar (n'he vistes força que eren molt bones) però això de posar a Floria Tosca en un teatre per simbolitzar el teatre dins del teatre i el divisme, no acaba de funcionar, sobretot al primer acte, quan cada cinc minuts diuen que estan en una església.

En aquest sentit en Barz Luhrmann ho va brodar a Romeu i Julieta, quan un dels protagonistes diu "saca tu espada" i l'altre treu una pistola marca "espada". Noi, si modernitzes, que les paraules no et traeixin, o trencaràs la màgia. Tot i això, el segon i el tercer acte passaven millor.

Però el desconcert personal (i de la Isil, i dels del costat i dels de darrere) va venir per la reacció d'un sector de gent que van xiular tot el xiulable. Encara ara no ho entenc.

Els cantants van estar bé. La Nelly Miricioiu va fer-ho bé, i el seu Vissi d'arte va ser emocionant. No és la Callas osti, però ja m'explicareu a mi qui és la Callas avui en dia! Com a mínim la van aplaudir, però al Nicola Rossi Giordano el van xiular ben xiulat.

Als torns populars solem tenir millors sopranos que tenors, això és un fet força contrastat. Tenim tenors amb veus boniques, però poc potents, per tant a vegades l'orquestra se'ls menja. No va ser el cas d'aquest. Mentre cantava E lucevan le stelle amb allò de E non ho amato mai tanto la vita!... em va deixar clavada al seient, amb les mans tremolant i amb totes les neurones en curtcircuit. Experiència estètica comme il fault. Feia temps que no em passava amb una òpera italiana al Liceu. I va l'home i el xiulen.

La Isil va localitzar el sector xiulador, un personal que seu al cinquè pis una mica més a l'esquerra que nosaltres i que vam sorprendre el primer any fent comentaris no gaire agradables sobre "la gent que va als torns populars". Bonic.

Clar que vam comentar al metro tot tornant que igual és que nosaltres som en el fons unes pobres ignorants que ens empassem el que ens donen i que igual aquella òpera havia estat una patata. Però no, perquè l'endemà resulta que en Roger Alier va escriure una crítica a la Vanguardia. Normalment amb aquest home costa estar-hi d'acord, perquè a ell moltes de les coses més modernes que a ell no el convencen a mi si, però sense cap dubte en veus és un expert, i et pots refiar del que diu. Doncs bé, va deixar molt bé els cantants, sobretot al tenor. No va dir res de l'escenografia, ni tampoc va mencionar la xiulada.

I clar, el veredicte és que va ser una experiència estranya, una escenografia que no acaba de funcionar, però unes veus que sí que ho fan, i una reacció d'un sector del públic que no t'expliques.

Oh, i ara a sobre la propera també portarà cua. Cosi fan tutte dirigida per en Flotats, amb trasllat d'època i lloc. Ai que patirem.

We (de la Noa)

we're born
we're crying
we fall
we're trying
we're little
we're laughing
we're lonely sometimes

we grow
we open
we're lost
we're hoping
we're careful
we're calling
we're leaving behind

you say we need to work together
with love and care for everyone
without the fighting and the anger
you say the world could be as one

but every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

we're strong
we're chosen
we're scared
we're frozen
we're hardened
we're hopeful
we're holding at bay

we take
we're giving
we shake
we're living
we're lovers
we're sinners
we're running away

and if we fail to make a difference
and if our hope is almost gone
despite the fighting and the anger
you say the world could be as one

but every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

and every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

(L'he sentida aquesta tarda. La tornada no m'acaba d'agradar, però els "we're" valen la pena)

Música per a porteres

(Nota final: m'he enrotllat pel mig parlant de veus i sopranos, no era la meva intenció. Això de la música de porteres està al final, si has vingut a parar aqui per la curiositat del títol, baixa una mica i salta't tot el rotllo de les sopranos que canten "Turandot", no m'enfadaré pas ;-)

M'estic llegint el segon llibre de converses entre el Roger Alier i el Marcel Gorgori (els de "Nit d'arts"). El primer, "Cinc cèntims d'òpera" era una història de l'òpera, així en format conversa i amb el seu estil peculiar. Aquest segon, que es diu "Paraula d'òpera", és sobre termes genèrics. L'estic aprofitant més que el primer, perquè en aquell tot em sonava més o menys, ja que m'havia llegit altres llibres d'història de l'òpera. Aquest d'ara és més nou, perquè explica molts termes que m'he trobat en altres llibres i que no entenia del tot. Amb els termes musicals m'espavilo bé, perquè els que hem fet una mica de música, ens sona tot. Però en cant no em passava el maeix, o sigui que les explicacions una mica peculiars d'aquest parell em van de conya. Ahir faig fer una mica de trampa, vaig saltar unes quantes pàgines i me'n vaig anar a llegir les converses sobre veus, perquè volia tenir més clar això dels "tenors spinto", "sopranos wagnerianes" i altres tipus de veus. Vaig acabar posant-me a dormir a les tantes!

Conclusió: intuitivament el que m'agraden més són els "tenors spinto", que són els millors pels papers d'òpera tardo-romàntica i verista que és la meva preferida. Ta bé, perquè la veu del Plácido Domingo sempre m'ha agradat molt, i crec que és per això. Curiosament en Plàcido Domingo també canta Wagner (no totes, però si algunes de les menys "bèsties"), i la meva primera introducció a Wagner va ser un "Lohengrin" cantat per ell (jeje els vídeos de la biblioteca, quins records).

Tanta lectura em va crear un dubte. Si m'han de dir "queda't amb una Òpera", no en tinc cap dubte: "Turandot". Amb el temps en vas aprenent, i és una òpera fascinant. Bé, doncs ahir llegint el llibre, vaig llegir que la Liù és el típic paper per una "soprano lírica", i en Calaf per un "tenor spinto". Però no diuen res de la Turandot. No sé, jo diria que és un paper per una "soprano spinto", però no n'estic 100% segura. Fins i tot diria que vaig llegir no sé on, que el paper de Turandot a vegades el feien sopranos Wagnerianes, cosa que en el seu moment em devia deixar "ein?", però que ara entenc més.

Bé, la consequència d'això va ser, va nena, mira quins cantants tens i a veure si saps "què són". L'Alier ja diu en el llibre que la majoria dels cantants no es limiten a cantar el que els toca i tal, i que volen provar, però que a vegades canten el que no toca.

Tinc dues versions en CD de Turandot, una cantada pel Pavarotti, la Caballé i la Joan Shuterland, enregistrada als anys 70, i una altra molt més antiga, amb la Renata Tebaldi, el Giorgio Tozzi i la Birgit Nilsson.

Els tenors més o menys quadren, i les sopranos que fan de Liù (la Caballé i la Tebaldi) més o menys també, perquè la Liù és la típica heroïna romàntica de Puccini. El que és força més curiós és la Turandot. La Joan Shuterland, segons l'Alier, és una soprano lleugera, i en canvi la Birgit Nilsson és Wagneriana pura. Ostres. El Pavarotti (el d'abans, eh?) fa un Turandot brutal. Però en aquella grabació el que sona més estrany és la Turandot. A l'altra, el problema és el Calaf, no perquè no ho faci bé, sinó perquè em vaig acostumar al Pavarotti. Però la Birgit Nilsson és molt bona. Això és el que jo havia vist només escoltant l'òpera mil cops, però ara ja veig una mica la llum. La pena és que no conec ningú que hi entengui prou perquè m'aclareixi una mica més l'embolic aquest de veus. A veure si trobo algú.

I ara nem per la música de Porteres. És el meu racó denúncia matinal. El Roger Alier menciona en el seu llibre que fins als anys 60, en molts cercles operístics, Puccini era considerat "música per a porteres". Primer de tot ja em diràs tu quina culpa tenen les porteres, però el que volien dir és que Puccini és "tot sentiment" i que fa "música fàcil". Um. No és que una sigui molt imparcial, perquè m'encanten Puccini i els veristes, i a més crec que és injust censurar Puccini només per això. Sí, la música de Puccini entra bé i és preciosa, quin problema té? Crec que és la porta d'entrada perfecta per molta gent que pot interessar-se per l'òpera, per exemple a través de "La Bohème", fins i tot "Tosca". I si volen dir que Puccini és poc complex i bla bla bla, que escoltin el primer acte de "Turandot", i ja explicaran. Puccini a "Turandot" fa tot tipus d'experiments amb música expressionista que l'acosten (dic l'acosten, eh?) al que serà després la música contemporània. Sincerament penso que hi ha gent que és molt injusta amb Puccini.

I tot això a què vé? No només al llibre, del qual estic molt satisfeta perquè l'Alier, tot i que li agrada molt més Rossini i el "Bel Canto", sempre ha defensat Puccini pel que és: un gran mestre. Ho dic pel DVD que avui porta "La Vanguardia", amb els millors moments del Liceu, on només han posat un Puccini. Ja sé que hi ha altres compositors amb només un tall, però si es tracta de fer divulgació, en aquest DVD falta "La Bohème" que van fer fa dos anys, una producció preciosa i amb veus de primera fila, que va agradar molt. Una pena.