Blogia
Mirador

Coses

Buf

Potser que li tregui la pols a aquest blog, no?

Han passat coses... Nova feina, menys temps, la UOC, problemes familiars...

Tot més o menys controlat particularment.

Just a temps perquè el món es descontroli.

Si és que a vegades no anem gaire en sintonia.

En fi, hola a tots, fa segles que no llegeixo a ningú, intentaré posar-me al dia i utilitzar això per pensar una altra vegada...

El correu cargol

El correu cargol És època de postaletes nadalenques i m'he trobat amb un fenòmen curiós. Gent que et demana per email l'adreça postal per tal d'enviar-te'n una. Quan la persona que te la demana és d'Austràlia, fa una certa i.lusió, que hi farem.

Tota la gent m'ha demanat la meva adreça de snail mail, i sort que ja estava avisada, perquè la primera vegada que vaig sentir el terme em van venir al cap tot d'imatges de cargols com el que surt al primer capítol de La història interminable. Però no, m'estaven demanant la meva adreça postal. I és que en "internet slang", el correu postal és el correu cargol, perquè va molt més lent que l'email.

Sabem del cert que els egipcis ja tenien serveis d'intercanvi de documents, i tenien també un servei de correus que feia arribar a tot el territori els decrets del faraó. Els assiris, els perses, els babilonis... Totes aquestes civilitzacions burocratitzades es van servir de correus per mantenir-se unides.

El cursus publicus romà tenia determinat quins caballs podia utilitzar, les parades que feien i fins i tot tenia "dos velocitats". Uns altres que ho tenien molt ben muntat van ser els xinesos.

I que m'heu de dir del "Miquel Strogoff correu del tsar"? Una gran novel.la d'aventures protagonitzada per... un carter! (de categoria, però carter!) També recordo fa uns anyets, una sèrie que feien a Tele 5, que es deia Jóvenes Jinetes, que explicava les aventures d'uns nois que treballaven pel pony express. Era un anacronisme bestial, tenies a Buffalo Bill, Billy the Kid, Jessie James i altres treballant juntets com a col.legues, però era prou entretinguda. (O jo tenia 15 anys, que també pot ser).

Queda el dubte de com aniran les coses ara que tantes comunicacions viatgen en forma de paquets de bits pel ciberespai. La gent guarda els seus emails per fer-ne reculls d'aqui a uns anys? Això és força més fàcil a llocs com USENET (si tens temps, fer recerques pel google als grups de news és tota una experiència), webs o fins i tot blocs, però què passa amb el correu electrònic? Molta gent els esborra, i a més sempre hi ha accidents amb ordinadors que es moren i dels que no se n'han fet còpies de seguretat. Tot i que estiguem tots molt digitalitzats, per molta gent un paper físic i palpable sembla molt més conservable que 5 K de missatge.

Calaix de sastre

Uf, acabo de batre tots els rècords de desaparicions.

La darrera és culpa de mandra, feina, UOC i mini-vacances friquis parisines.

A París hi fot mooolt de fred. I hi ha una exposició sobre Gauguin que fa caure de cul. "Tots els quadres de Gauguin que vostè volia veure i no ha aconseguit veure mai junts". Bé, en falten un o dos (per exemple aquell del mercat pintat amb molt poca pintura i on les natives semblen egípcies de perfil) però que carai, els ho podem perdonar. Val molt la pena.

Les coses friquis també van estar molt i molt bé. És tan friqui que fa vergonya explicar-ho i tot, jeje. Convenció de certa sèrie de tele que a TV3 ara passen als migdies dins del 3xl. Trobades amb gent de tot el món, xerrades i sopars...

També vam anar al Louvre, i vam veure La mort de la mare de déu, subjecte d'aquesta entrada. No sé com se'm va escapar l'altre cop, el quadre en qüestió és enorme.

El tenen en aquella galeria enorme per on la gent passa a tota velocitat per anar a veure la Mona Lisa. Una mica desaprofitat, tenint en compte que en aquell passadís hi ha uns quants Leonardos, un Rafael que és una preciositat i el Caravaggio. Les meves amigues es petaven, pq anàvem amb pressa i jo anava dient "No, no aqui hem de parar, que aquest és important!!"

El Caravaggio està una mica enfosquit, segurament per haver passat anys en una església, però conserva bé la fúria del vermell.

La única pena és que les sales de pintura holandesa estaven tancades degut a la gran reforma que estan fent. Per tant no va haver-hi Vermeer. Bé, aquestes coses passen.

La pena és que te'n vas quatre dies, desconnectes i quan tornes et cau la vida real a sobre. Feina, classes, universitat, PACs.... I és la darrera apretada, perquè queda poc per les vacances de Nadal.

Records

Incís:
Quina setmaneta. Per culpa de la vida real, no hi ha hagut manera de llegir als altres ni escriure aqui. És curiós de quina manera som animals de costums i empipa no poder seguir les rutines. He trobat força a faltar el blog i el LJ, i fins i tot he rebut algun offline i email de l'estil "ep! on pares que no escrius?". Doncs avui sóc aqui, i no sé si la setmana que vé serà com la passada o ja millorarà (no podré aguantar aquest ritme gaire més), això queda per veure.

Això em va venir al cap l'altre dia:

Algú recorda els metros antics de la línia 3? Eren la cosa més sorollosa del món, i trontollaven moltíssim, de tal manera gue no es podia mantenir una conversa sense alçar la veu. Els seients eren de metall platejat, tots deformats per l'ús i a sobre eren la cosa més incòmoda que et pots imaginar. Tot i així, aquells metros tenien una cosa que els convertia en els millors de tots.

Si pujaves al primer vagó, podies veure que la cabina del conductor només ocupava la meitat de l'espai, o sigui que hi havia una finestra a la part davantera. I t'hi podies posar davant, amb el nas enganxat al vidre. I veies com el conductor encenia els fars (rodons, com uns ulls) només sortir de l'estació. I enfilaves el túnel, que no era pas recte, no, sino que serpentejava, pujava i baixava metre senties les pendents. I de cop en la distància veies com un punt de llum que s'anava fent gros i es convertia en la següent estació. I així anar fent, fins que arribava l'hora de baixar, i ma mare m'havia d'arrossegar fora, perquè jo m'hi hagués passat hores, deixant volar la imaginació, pensant coses com ara que el tren era un drac o una serp que navegava la foscor i evitava que ens perdéssim pels túnels foscos.

Ara els metros de la línia 3 són tots blancs, amb seients negres de plàstic, força més comfortables que els altres. Però no tenen finestra. A voltes em pregunto si en el cas que els metros encara en tinguessin, seria capaç d'acostar-m'hi com abans.

Calaix de sastre

Festa a Barcelona city, la patrona. Co-patrona, després de la reivindicació de Santa Eulàlia. És igual, el que la gent aprecia és el dia de festa i les activitats, la cosa religiosa és el de menys.

He aprofitat per posar-me al dia, llegir una mica i intentar fer una pràctica més mal redactada que jo que sé. Espero haver entès el que em demana el bon home.

Després m'he quedat tota bocabadada veient les faltes d'orgogafia de la pàgina de l'
ikea en català. No us les dic, busqueu els paranys lingüístics, però n'hi ha un parell d'espectaculars. Amb tots els filòlegs en atur, i mira.

He mirat les notícies mig de refiló, ja que l'Aznar a EEUU és una font d'emprenyamenta segura, el circ mediàtic del Tony King és repugnant i el clima d'eleccions a la vista avorrit, per tant he tirat de vídeo i mirat coses endarrerides.

La millor notícia friki del dia ha estat que dilluns ja podrem baixar l'esperat tràiler de "El retorn del rei" a la web oficial. Si ho fan com l'any passat, hi haurà diferents opcions d'amplada de banda i la cosa es col.lapsarà, però el segon dia ja funcionarà bé. A internet es poden trobar suposats tràilers, però o bé són falsos o trossos de la preview que hi ha al DVD de "Les dues torres". El tràiler encara està inèdit, són dos minuts i mig i tothom està esperant-ho amb candeletes. Encara no sé darrere de quina pel.li el faran per aqui.

I ara ja son quarts de nou. On van a parar els dies?

Ja hi tornem a ser!

No sé fins a quin punt es nota a la xarxa (gens, no es nota gens ;-), però els uoquis ja estem en marxa. Els uoquis som els estudiants de la UOC, a distància, a través d'internet, super moderna i un estrés de nassos. Em queda gairebé res per acabar la carrera, però l'any passat va ser un desastre, perquè a la meva feina d'abans m'enduia els apunts perquè fotia ni brot, però ara tinc una feina "de veritat", i he d'estudiar quan plego.

Aquest any seré bona nena i faré les pràctiques, que em trauran feina de davant, els profes semblen simpàtics, dissabte aniré a la trobada (com que estudiem a través d'un campus virtual, tenim dues trobades on no va ni deu però jo sí jeje).

Tinc tres assignatures: SI, SIO i PAPI. Guai, eh? Tenim la mania de fer abreviacions, perquè els noms són llarguíssims: SI: Sistemes informàtics, SIO: Sistemes d'informació en les organitzacions i PAPI: Planificació i avaluació de polítiques de la informació.

La UOC no és mala opció per una segona carrera, però no per la primera, ja que tothom hauria de poder gaudir del plaer d'una campana i del bar de veritat... Jo com que vaig fer una primera carrera que estava molt bé però que la societat diu "que no serveixen per res", em segueixo reciclant a la UOC.

Si hi ha algun altre uoqui blogger per aqui, hola!!

(com es diu blogger en català? Bitacoler?)

Bitacolisme militant?

És el fet d'escriure un blog en català una "acció militant"? Sí i no. La gent que escull escriure el blog en català ho fa pensant en l'ús de la llengua? Hi ha bitàcoles només en català, bitàcoles mixtes, bitàcoles bilingues... Els que escrivim en català sabem positivament que fent-ho, renunciem a possibles lectors que sí que ens llegirien si ho féssim en castellà. (Deixo de banda l'anglès, perquè no tots els catalans en saben prou com per tenir un blog). Per exemple, segur que hi va haver gent de blogia que va venir a mirar el primer dia i ja no ha tornat perquè no m'entenen.

Igual és que ens sentim còmodes, i ni ens ho hem plantejat, això de la llengua. O igual sabem que si no utilitzes una llengua, es mor. I seria una pena que el català és morís.

En el meu cas, sí que és una mica "acció militant". No se'm va acudir el castellà (les úniques entrades que hi podrà haver aqui segurament seran poemes), perquè, tot i que agraeixo profundament el domini que en tinc, el castellà no és "la meva". I segurament en això de que sigui "la meva", una mica de militància hi ha, sobretot per la societat en la que ens ha tocat viure.

El millor seria que no ho fos, que no m'hagués sorgit el dubte, que fer blogs en català fos normal, però no ho és.

Oi?

Sonet

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J. V. Foix