Records
Incís:
Quina setmaneta. Per culpa de la vida real, no hi ha hagut manera de llegir als altres ni escriure aqui. És curiós de quina manera som animals de costums i empipa no poder seguir les rutines. He trobat força a faltar el blog i el LJ, i fins i tot he rebut algun offline i email de l'estil "ep! on pares que no escrius?". Doncs avui sóc aqui, i no sé si la setmana que vé serà com la passada o ja millorarà (no podré aguantar aquest ritme gaire més), això queda per veure.
Això em va venir al cap l'altre dia:
Algú recorda els metros antics de la línia 3? Eren la cosa més sorollosa del món, i trontollaven moltíssim, de tal manera gue no es podia mantenir una conversa sense alçar la veu. Els seients eren de metall platejat, tots deformats per l'ús i a sobre eren la cosa més incòmoda que et pots imaginar. Tot i així, aquells metros tenien una cosa que els convertia en els millors de tots.
Si pujaves al primer vagó, podies veure que la cabina del conductor només ocupava la meitat de l'espai, o sigui que hi havia una finestra a la part davantera. I t'hi podies posar davant, amb el nas enganxat al vidre. I veies com el conductor encenia els fars (rodons, com uns ulls) només sortir de l'estació. I enfilaves el túnel, que no era pas recte, no, sino que serpentejava, pujava i baixava metre senties les pendents. I de cop en la distància veies com un punt de llum que s'anava fent gros i es convertia en la següent estació. I així anar fent, fins que arribava l'hora de baixar, i ma mare m'havia d'arrossegar fora, perquè jo m'hi hagués passat hores, deixant volar la imaginació, pensant coses com ara que el tren era un drac o una serp que navegava la foscor i evitava que ens perdéssim pels túnels foscos.
Ara els metros de la línia 3 són tots blancs, amb seients negres de plàstic, força més comfortables que els altres. Però no tenen finestra. A voltes em pregunto si en el cas que els metros encara en tinguessin, seria capaç d'acostar-m'hi com abans.
Quina setmaneta. Per culpa de la vida real, no hi ha hagut manera de llegir als altres ni escriure aqui. És curiós de quina manera som animals de costums i empipa no poder seguir les rutines. He trobat força a faltar el blog i el LJ, i fins i tot he rebut algun offline i email de l'estil "ep! on pares que no escrius?". Doncs avui sóc aqui, i no sé si la setmana que vé serà com la passada o ja millorarà (no podré aguantar aquest ritme gaire més), això queda per veure.
Això em va venir al cap l'altre dia:
Algú recorda els metros antics de la línia 3? Eren la cosa més sorollosa del món, i trontollaven moltíssim, de tal manera gue no es podia mantenir una conversa sense alçar la veu. Els seients eren de metall platejat, tots deformats per l'ús i a sobre eren la cosa més incòmoda que et pots imaginar. Tot i així, aquells metros tenien una cosa que els convertia en els millors de tots.
Si pujaves al primer vagó, podies veure que la cabina del conductor només ocupava la meitat de l'espai, o sigui que hi havia una finestra a la part davantera. I t'hi podies posar davant, amb el nas enganxat al vidre. I veies com el conductor encenia els fars (rodons, com uns ulls) només sortir de l'estació. I enfilaves el túnel, que no era pas recte, no, sino que serpentejava, pujava i baixava metre senties les pendents. I de cop en la distància veies com un punt de llum que s'anava fent gros i es convertia en la següent estació. I així anar fent, fins que arribava l'hora de baixar, i ma mare m'havia d'arrossegar fora, perquè jo m'hi hagués passat hores, deixant volar la imaginació, pensant coses com ara que el tren era un drac o una serp que navegava la foscor i evitava que ens perdéssim pels túnels foscos.
Ara els metros de la línia 3 són tots blancs, amb seients negres de plàstic, força més comfortables que els altres. Però no tenen finestra. A voltes em pregunto si en el cas que els metros encara en tinguessin, seria capaç d'acostar-m'hi com abans.
3 comentarios
Nau -
Ferran: Si! Ja els recordo! D'aquests n'hi havia a la línia vermella, i en alguns els seients estaven arrambats a la finestra del davant, i t'havies de posar de genolls per mirar... Nosaltres agafàvem més la línia 3, però la 1 també era de les preferides.
Ferran -
anigwei -
I això de veure el túnel és una cosa que sempre he volgut fer... molts cops als trens de rodalies he estat a punt de preguntar al revisor si em deixarien entrar per mirar o fer alguna foto.... però soc un tallat :P