És necessari i forçós?

Crec que torno a tenir la vida normalitzada. Bé, tant normalitzada com pot estar una vida, ja sabem que l'existència és caòtica per se.

Tot i això, he superat la primera remesa de PACs de la UOC, enviant-les totes com una bona minyona, l'enorme volum de coses a la feina (no li regalo a ningú un inici de curs quan ets profe i coordinadora), i la sensació de que no arribes a tot.

Arribar a casa a les 17:20 aquests dies de pluja és un plaer, sobretot quan ho acompanyes amb una tassa de te amb llet i decideixes otorgar-te un parell de dies de vagància, que tots sabem que és l'estat natural de la humanitat.

A més... estic contenta, tu. M'ha tocat una subscripció de 15 dies a "El país", el diari dels progres. A la trobada de la UOC vam omplir unes butlletes, no sé si ho van sortejar o què (luki, tu ho has rebut?), però fa uns dies vaig rebre una carta anunciant-me que durant 15 dies rebria el diari a casa. I apa, aquesta tarda m'he assegut 20 minutets al sofà, amb la tassa fumejant, a llegir el diari.

No és que la lectura de desgràcies, guerres i animalades diverses sigui molt gratificant, però també hi havia el discurs de la Susan Sontag quan li van donar el premi de la fira del llibre de Frankfurt, i un parell d'articles densos (estil "el país", vaja) sobre els premis Nobel de física i medicina.

I articles d'opinió ficant-se amb el Bush, l'Aznar i la situació a l'Iraq, que sempre són d'agrair, tot i que no cal que em convencin, que una ja ve convençuda de fàbrica. M'ha anat bé per acabar de copsar tota la història de la bandera i el Zapatero, això sí.

A veure, una bandera és un tros de roba. Posar-se a discutir per un tros de tela i dir que "has faltat al respecte" al tros de roba en qüestió és una animalada. A casa posem la senyera al balcó en dies nostrats i tal, però després va a la rentadora, com tots els draps!

Naturalment darrere de tot això hi ha aquests conceptes de "l'honor patri" etc etc. El patriotisme militarista i tota la pesca. No em sento molt capacitada per opinar, la veritat. Tinc molt clar que tota la propaganda españolita no m'afecta gens, però si traspasso tots aquests discursos a la que és la meva terra (i no ens enganyem, aquests discursos existeixen), em fa sentir igual d'incòmoda.

Igual és contradictori amb coses que he dit abans, com allò del bitacolisme militant, però que carai. Estimar la teva terra no vol dir sentir-te orgullós d'anar refregant banderes i polítiques agressives als altres. Ni envair països en nom d'una llibertat que no practiques ni amb els de casa.

No sé, són els temps que m'ha tocat viure. No us heu preguntat mai que hauríeu fet si us hagués tocat viure altres èpoques? M'agradaria viure en una Catalunya independent, però hi ha preus que no estaria disposat a pagar-los.

Curiós que escrigui això el dia que fa 63 anys que van assassinar Lluís Companys. Llavors era diferent? Igual és la perspectiva que dona el temps, però crec que eren altres temps.

Quitxalla

En tens 15 amb una classe, i els expliques un conte en una altra llengua. Et miren amb uns ullassos enormes, i riuen les teves explicacions. Fan mil preguntes, i tu has de tenir totes les respostes, de la mateixa manera que si es fan mal tu saps com fer-los passar el mal.

A voltes et fan la punyeta i et proven, però si te'ls guanyes, cada cop que et veuen són mil festes. Tot i que saps que si et veuen el curs que vé igual et tracten com una estranya. Però durant nou mesos ets "seva", de la mateixa manera que tots ells són "teus", així en possessiu. Una sola hora amb ells t'esgota, però les sortides et fan riure i la seva alegria redimeix moltes de les coses que veus en aquest món de bojos. Tot i que a vegades et qüestionis si és assenyat portar-los al món, sabent el pa que s'hi dona.

Aquests pensaments no duren gaire, sobretot perquè ells et fan ballar al seu ritme, i no tens temps per pensar, és com estar a una muntanya russa. Part del seu encant deu ser genètic perquè aquest instints de protecció que et surten amb ells tenen alguna cosa atàvica que no acabes de situar.

I no els canviaries, perquè un nano de 5 anys mirant-te com una heroïna perquè li has ajudat a dibuixar un ós (un bear ;-), li has cordat la sabata o li has donat la responsabilitat de baixar la caixa dels colors és el que fa que la teva feina et doni el que altres no et donen.

Sovint et preguntes com seràs quan tinguis fills...

El papa (de Roma, eh?)

Es veu que s'està morint. O això insinuen les notícies, perquè ja m'explicareu si no és el cas, com és que cada dia surt a la tele, quan fa uns mesos sortia més ben poc. Em pregunto quin tipus d'informació privilegiada deuen tenir els de la tele, igual el de dalt (ens del noúmen, motor primigeni, bé suprem, Gran Arquitecte o el que sigui) els ha passat una nota de premsa del pal "neu preparant el terreny, que aquest home no durarà gaire". Una mica com això del floquet, però de més altes instàncies.

Ai, és que tot plegat m'ha semblat patètic. Patètic per l'home en si, que es va passejant pel món com una desferra humana, això ho fan amb una altra persona i tot deu posa el crit al cel. No sé si és perquè ell no vol mostar feblesa (com si no es veiés!) o perquè a la resta de personal que té al seu voltant no els interessa, però has de ser molt catòlic per creure que deixar que un malalt de parkinson aguanti una missa de tres hores és prova de fortalesa de fe. Clar que una no pot opinar, perquè això de "t'ho creus perquè és un misteri i tal" no és del meu estil, però ostres.

Els diaris també van plens d'explicacions de tot el ritual que comporta l'el.lecció d'un nou papa. Els cardenals reunits, vivint a la "Domus Santa Marthae" i fent votacions a la Capella Sixtina. Teòricament l'Esperit Sant els ve a inspirar i tot. Veus? això de la Capella Sixtina sí que mola. En el cas que l'Esperit Sant trigui, es poden dedicar a contemplar els frescos de Miquel Àngel. (La Sibil.la de Delfos és una de les coses més precioses que hi ha!).

Si la votació surt bé, surt el fum blanc, diuen habemus papa, i tothom feliç. Però això de que surti bé no és tan fàcil, i després de llegir alguns llibres i articles, no estic tant segura que el resultat sigui cosa de l'Esperit Sant, sinó més aviat de les intrigues de la cúria vaticana. Aquesta gent són especialistes en intrigues des de fa segles. És una passada llegir com les diferents "famílies" s'han tirat els trastos pel cap. Ara manen els conservadors, i l'Opus Dei ha conseguit ficar la grapa al col.legi cardenalici. Que guai.

Des de Barcelona, pot semblar que l'església no té tant pes com sembla, però hi ha països on sí que té molt de pes (Amèrica Llatina, per exemple) i que el seu màxim representant vagi dient burrades contra els homosexuals, l'avortament i l'ús d'anticonceptius és preocupant. Un papa "progre" no aniria malament.

I és que el més curiós és que el cristianisme ha patit un porcés d'enquistament institucional que l'allunya de tots els seus principis bàsics. Jesucrist, fos qui fos, va ser un revolucionari, i les sectes cristianes que van sortit després d'ell, també. Els evangelis apòcrifs són una lectura apassionant, igual que els diferents corrents gnòstics. El que va passar és que va arribar un moment en que tot això es va institucionalitzar i mira com ha acabat. Clar que no es pot dir, perquè és cosa de fe i tal. El que vulguin.

El que mata més és el vot d'obediència, que fa que molts que estan dins de l'església i protestarien, no ho facin.

Resumint: que si algú té linia directa amb l'ens trascendent, que li digui de part meva que a veure qui posa a parlar en nom seu i que la resta de les coses no les està fent gens bé!

El fred

Ahir a la nit va fer més fresca. Era una mica preocupant, que la calor durés, no tant perquè la calor molesti, sinó perquè llavors et comences a capficar amb el canvi climàtic, el forat de la capa d'ozó i la possibilitat que d'aqui a unes dècades estiguem com a qualsevol d'aquestes novel.les i/o pel.lis apocal.líptiques.

Però ahir a la nit vaig posar una vànova al llit, i aquest matí, tot traient el cap per la finestra, he decidit agafar una jaqueta. Primeta, però jaqueta. I m'han vingut ganes d'anar ben abrigada. El fred està molt bé, però el millor fred és el fred dels matins de Gener, quan el sol s'aixeca més d'hora i està recuperant forces, l'aire és fred però sec i el cel, blau de postal, com si algú l'hagués polit.

Ara s'acosta un fred més brut, de dies curts i humits, a vegades amb pluja. La gent acota el cap i corre cap a casa, i sembla mentida, però et canses més. Sort que dura poc, i llavors vé el fred que m'agrada.

La única cosa bona dels dies curts és arribar a casa a una hora decent, fer-te una tassa de darjeeling, posar música tranquil.la i llegir, mirar un DVD o fins i tot estudiar una mica. El problema sempre és "arribar a casa a una hora decent"...

(nota patètica: he escrit la meitat d'això al metro en un paperet. Oi que estic malament?)

Records

Incís:
Quina setmaneta. Per culpa de la vida real, no hi ha hagut manera de llegir als altres ni escriure aqui. És curiós de quina manera som animals de costums i empipa no poder seguir les rutines. He trobat força a faltar el blog i el LJ, i fins i tot he rebut algun offline i email de l'estil "ep! on pares que no escrius?". Doncs avui sóc aqui, i no sé si la setmana que vé serà com la passada o ja millorarà (no podré aguantar aquest ritme gaire més), això queda per veure.

Això em va venir al cap l'altre dia:

Algú recorda els metros antics de la línia 3? Eren la cosa més sorollosa del món, i trontollaven moltíssim, de tal manera gue no es podia mantenir una conversa sense alçar la veu. Els seients eren de metall platejat, tots deformats per l'ús i a sobre eren la cosa més incòmoda que et pots imaginar. Tot i així, aquells metros tenien una cosa que els convertia en els millors de tots.

Si pujaves al primer vagó, podies veure que la cabina del conductor només ocupava la meitat de l'espai, o sigui que hi havia una finestra a la part davantera. I t'hi podies posar davant, amb el nas enganxat al vidre. I veies com el conductor encenia els fars (rodons, com uns ulls) només sortir de l'estació. I enfilaves el túnel, que no era pas recte, no, sino que serpentejava, pujava i baixava metre senties les pendents. I de cop en la distància veies com un punt de llum que s'anava fent gros i es convertia en la següent estació. I així anar fent, fins que arribava l'hora de baixar, i ma mare m'havia d'arrossegar fora, perquè jo m'hi hagués passat hores, deixant volar la imaginació, pensant coses com ara que el tren era un drac o una serp que navegava la foscor i evitava que ens perdéssim pels túnels foscos.

Ara els metros de la línia 3 són tots blancs, amb seients negres de plàstic, força més comfortables que els altres. Però no tenen finestra. A voltes em pregunto si en el cas que els metros encara en tinguessin, seria capaç d'acostar-m'hi com abans.

El tràiler

L'he vist!!!

Me l'he baixat d'aqui. És una versió amb tot de lletres en xinès o alguna cosa similar, cortesia de theonering.net. (Els frikis units us devem devoció universal, gent).

Dos minuts i escaig de tràiler en petitet (demà en mega gran a la web oficial) que provoquen tremolors, boca oberta i renecs diversos. Mare meva!!! Pots haver llegit el que diuen, saber com és el llibre, escoltar entrevistes on diuen que "és millor que les dues altres juntes", i ho penses, però quan ho tens davant... uf.

És la barreja perfecta, amb les escenes espectaculars, però a la vegada la lluita interna d'en Frodo (hi ha una miradeta Gollum que glaça la sang), un discurs d'en Théoden, la mítica frase "all you have to decide is what to do with the time that is given", mentre veus com van cap a la batalla final, i tot de flaixos ràpids que no acabo d'explicar perquè són spoilers de la història (en cas que hi hagi per aqui algú que no ha llegit els llibres). La primera vegada no ho pesques tot, és després que vas lligant que el flash és d'un moment important.

En Denethor no surt al tràiler, cosa que em satisfà. Ja surt a la preview del DVD de TTT, i així el mantenen amagadet. Admeto vergonya en no reconèixer en Fàramir la primera vegada. Després d'autocastigar-me mirant un cop i un altre el tràiler, ja el tinc ben controlat, cap al final, enmig de totes les escenes-flaix.

Hi ha un parell d'escenes amb plans picats dels nâzgul llençant-se cap a Minas Tirith que tallen la respiració.

Un altre detallet curiós és la BSO. Al principi són trossos de "Les dues torres", però cap al final hi ha el tema de Gòndor, que encara no hem sentit mai sencer del tot. Sona a la primera pel.li quan en Gàndalf va a mirar els llibres (un segon) i sona només amb trompetes suaus a Lothlòrien, quan en Bòromir (aix pobret) li parla a l'Àragorn de la ciutat blanca... (gran escena, si no l'heu mirat i apreciat prou, que carai esteu fent llegint les meves tonteries ;-). Doncs bé, en el tràiler sona més neta, acompanyant les tropes amb l'Àragorn (que s'ha pentinat per l'ocasió, oita tu) al capdavant. Tot molt èpic.

Si ja em va agafar fort amb "Les dues torres", cap allà al desembre puc estar insuportable. Clar que primer me'n vaig a París a fer el friki de Stargate, però per mi "El retorn del Rei" és l'estrena de la temporada, per més que Matrix també m'agradi molt. Però ESDA... és molt ESDA!

Amina :-)

L'Amina Lawal ja és lliure. No han gosat fer la cosa decent i han tirat per la via del tecnicisme, però ja no la mataran per tenir una criatura.

Això no hagués estat possible sense tota la gent que han escrit i enviat emails. Digueu-me criatura optimista i innocent, però cosetes com aquesta em fan pensar que a vegades la unió per una causa justa mou les coses... Una vida és prou important. Ara l'Amina podrà educar la seva criatura i li explicarà que fins i tot les lleis més injustes i dures poden ser vençudes.

Calaix de sastre

Festa a Barcelona city, la patrona. Co-patrona, després de la reivindicació de Santa Eulàlia. És igual, el que la gent aprecia és el dia de festa i les activitats, la cosa religiosa és el de menys.

He aprofitat per posar-me al dia, llegir una mica i intentar fer una pràctica més mal redactada que jo que sé. Espero haver entès el que em demana el bon home.

Després m'he quedat tota bocabadada veient les faltes d'orgogafia de la pàgina de l'
ikea en català. No us les dic, busqueu els paranys lingüístics, però n'hi ha un parell d'espectaculars. Amb tots els filòlegs en atur, i mira.

He mirat les notícies mig de refiló, ja que l'Aznar a EEUU és una font d'emprenyamenta segura, el circ mediàtic del Tony King és repugnant i el clima d'eleccions a la vista avorrit, per tant he tirat de vídeo i mirat coses endarrerides.

La millor notícia friki del dia ha estat que dilluns ja podrem baixar l'esperat tràiler de "El retorn del rei" a la web oficial. Si ho fan com l'any passat, hi haurà diferents opcions d'amplada de banda i la cosa es col.lapsarà, però el segon dia ja funcionarà bé. A internet es poden trobar suposats tràilers, però o bé són falsos o trossos de la preview que hi ha al DVD de "Les dues torres". El tràiler encara està inèdit, són dos minuts i mig i tothom està esperant-ho amb candeletes. Encara no sé darrere de quina pel.li el faran per aqui.

I ara ja son quarts de nou. On van a parar els dies?

Els altres

Llegir el diari el diumenge al matí és un petit plaer que em permeto sempre. Avui però, després m'he assegut amb un llibre, i les lletres em ballaven. Estava pensant en tot de coses que he llegit.

Eren diverses coses, des de la situació a Iraq i a Palestina, fins a coses més locals, com ara tot el circ patètic que ha envoltat els assassinats de Màlaga (en Ferran ho ha explicat molt bé), o tot això del Julio Medem que recorda fets semblants amb el Muguruza fa unes setmanes.

No crec que el Medem hagi fet un documental partidista. Quan l'estrenin hi aniré, però el que el deu haver passat és que és incòmode. I que els que han fallat, que són els extremistes d'un i l'altre bàndol ho han fet perquè els seus arguments quedarien en entredit. Els de l'ETA perquè bé, amb el que fan ja es retraten cada vegada, pretenent que ara és igual que el franquisme. I els altres perquè estan tan encegats amb la venjança que han perdut la perspectiva.

Que et matin algú que estimes és una tragèdia, però que això t'arrossegui i et porti a postures extremes és en certa manera el que pretenien els assassins. Aquesta és la tragèdia de veritat. Això i que una colla d'idiotes taquin de sang la voluntat de ser d'un poble, traient-li força als arguments, permetent que l'estat es faci fort aprovant mesures més i més repressores que acaben afectant a tothom.

Suposo que en Medem haurà dit que les coses no són ni blanques ni negres, i que el gris és molt desagradable perquè amb el gris no hi ha ni bons ni dolents, que és la manera més fàcil d'explicar les coses. Recordo quan va començar la guerra, i vaig decidir parlar-ne amb els meus nens d'extraescolars d'anglès (fins i tot m'ho van demanar en un parell d'escoles). Els de tercer estaven intentant entendre, i em preguntaven si és que el Bush i el Saddam eren " els dolents", entre altres preguntes difícils de respondre.

Estaria bé que "els altres" deixessin de ser "altres", que tot acabés fonent-se en un "nosaltres" entenent que som tots el mateix però a la vegada diferent i que això no ens fa pitjors, al contrari. Una altra cosa que portava avui al diari era una entrevista amb un meteoròleg que explicava per enèsima vegada que ens estem carregant el planeta. I segur que algun d'aquests manaires de dalt deu haver pensat "uf, ja estan els pesats ecologistes una altra vegada amb les seves prediccions apocalíptiques". Hauríem d'enviar-li una còpia de la història de la pobre Cassandra de Troia, que es va passar mesos dient que Troia cauria i a la que que ningú va creure fins que va ser massa tard.

Divendres!

Ja és divendres! Si!

És bo que sigui divendres. I ja el puc disfrutar, perquè avui a la feina m'han complicat la vida fins l'octubre. Ja sabia jo... Bé, em queixo de vici, perquè pitjor és no tenir feina, i a més m'agrada el que faig (tot i que tingui uns horaris que són un merder). Però quan et fas a la idea de que tens les tardes lliures fins al 3 d'octubre i després veus que no pot ser, sap una mica de greu.

Bé, recollirem diners, que sempre va bé. I sobretot m'he de recordar de no descontrolar-me amb les pràctiques de la uni, que em conec. uf.

Avui comencen les festes de la Mercè. El cartell de "grans" no em crida massa l'atenció, la veritat. A més és trobar-te enmig de tres milions de gent. El Mercèfolk pinta millor, ja veurem, tot i que és tardíssim.

El pregó el fa la Fatima Mernissi, i me n'alegro molt. Admiro profundament aquesta dona. Juntament amb el Tahar Ben Jelloun són d'aquests pensadors que t'obren la ment quan els llegeixes. El millor de tot és que són progressistes sense renunciar a la seva cultura, i proposen sol.lucions per acabar amb els problemes que té el món islàmic des de dins.

No recordo a quin dels seus llibres, la Mernissi parla del concepte de la "umma" o comunitat de creients, que està en els principis més bàsics de l'Islam, i que pot recolzar perfectament estructures democràtiques. Ella també deia que la gran desgràcia dels països islàmics és que mai van tenir un fenòmen cultural equivalent a la il.lustració, i que després ja era massa tard perquè Occident els va col.lonitzar.

Res, que no hi ha Kant islàmic. (pena, perquè amb més ètiques tipus Kantianes ja us dic jo que el món seria millor). Espero que a la Fatima Mernissi l'escoltin més i li facin més cas, no només per fer pregons de festes majors...

Jocs de pati

Fa l'efecte que l'Aznar està una mica trist, no? Pobret.

Ha passat com al pati de l'escola, quan hi ha nens grans i nens petits. Normalment els nens grans s'ho fan tot entre ells, i només deixen que els nens petits juguin amb ells quan no tenen més remei.

A l'Aznar, un parell de nens grans el van deixar jugar una mica per allà pel març. I es va inflar com un gripau. Mira que important que sóc, mira. Ara, un dels nens grans s'ha mig reconciliat amb els altres dos, han muntat un partidet super xulo i a l'Aznar l'han deixat fora. Pobret.

Quan van fer el numeret aquell a les Açores, alguns mitjans de comunicació es van atipar de dir "Ara la gent posarà Espanya al mapa". Deixant de banda el tema que el concepte d'Espanya és discutible, quina falta fa estar al mapa? I a quin preu? Perquè el preu és una guerra injusta que es carrega les infraestructures d'un país, que porta a la gent encara més misèria en nom de la llibertat, que es carrega la poca legitimitat que tenia l'ONU i que a més dona poder excessiu als nens grans. Uns nens grans s'ho tenen molt cregut, que són grans.

I clar, ens queda el Bush, que també passarà de l'Aznar quan calgui, faltaria més.

Entretant, en Jose Mari ha anat a visitar al Gadafi. Que algú m'ho expliqui, però el Gadafi no és cap santet, no? El que passa és que amb el Gadafi i amb altres pringats com ell, l'Aznar fa de nen gran. I ja se sap que va bé per l'ego.

Ja hi tornem a ser!

No sé fins a quin punt es nota a la xarxa (gens, no es nota gens ;-), però els uoquis ja estem en marxa. Els uoquis som els estudiants de la UOC, a distància, a través d'internet, super moderna i un estrés de nassos. Em queda gairebé res per acabar la carrera, però l'any passat va ser un desastre, perquè a la meva feina d'abans m'enduia els apunts perquè fotia ni brot, però ara tinc una feina "de veritat", i he d'estudiar quan plego.

Aquest any seré bona nena i faré les pràctiques, que em trauran feina de davant, els profes semblen simpàtics, dissabte aniré a la trobada (com que estudiem a través d'un campus virtual, tenim dues trobades on no va ni deu però jo sí jeje).

Tinc tres assignatures: SI, SIO i PAPI. Guai, eh? Tenim la mania de fer abreviacions, perquè els noms són llarguíssims: SI: Sistemes informàtics, SIO: Sistemes d'informació en les organitzacions i PAPI: Planificació i avaluació de polítiques de la informació.

La UOC no és mala opció per una segona carrera, però no per la primera, ja que tothom hauria de poder gaudir del plaer d'una campana i del bar de veritat... Jo com que vaig fer una primera carrera que estava molt bé però que la societat diu "que no serveixen per res", em segueixo reciclant a la UOC.

Si hi ha algun altre uoqui blogger per aqui, hola!!

(com es diu blogger en català? Bitacoler?)

El Tigre (The Tiger), William Blake

Tigre! Tigre! Foc brunyit
En les selves de la nit,
¿Quin immortal ull o mà
Tan bell i fer t'emmarcà?

¿En quins cels o mars distants
El foc dels teus ulls cremava?
A tals ales Ell pujà?
Prendre el foc la mà gosava?

¿Quina espatlla o art podia
Del teu cor tendons torçar?
Quan el cor bategaria,
Quin temible peu i mà!

Quina cadena i martell?
De quin forn surt el cervell?
Quina enclusa? ¿Quina garra
Por mortal cenyir gosava?

Quan estels deixant les llances
Mullaven el cel amb llàgrimes,
A l'obra seva Ell somreia?
Qui et forjà, va fer l'Ovella?

Tigre! Tigre! Foc brunyit
En les selves de la nit,
¿Quin immortal ull o mà
Emmarcar-te fer gosà?

* * * * * * * * * * * * * * *

Tyger! Tyger! burning bright
In the forests of the nigth,
What immortal hand or eye,
Could frame thy fearful symmetry?

In waht distant deeps or skies,
Burnt the fire of thine eyes?
On what wings dare he aspire?
What the hand, dare sieze the fire?

And what shoulder, & what art,
Could twist thy heart began to beat,
What dread hand? & what dread feet?

What the hammer? waht the chain,
In waht furnace was thy brain?
What the anvil? waht dread grasp,
Dare ist deadly terrors clasp?

When the stars threw down their spears
And water'd heaven with their tears:
Did he smile his work to see?
Did he who made the Lamb make thee?

Tyger Tyger burning bright,
In te forests of the night,
What immortal hand or eye,
Dare frame thy fearful symmetry?

Bitacolisme militant?

És el fet d'escriure un blog en català una "acció militant"? Sí i no. La gent que escull escriure el blog en català ho fa pensant en l'ús de la llengua? Hi ha bitàcoles només en català, bitàcoles mixtes, bitàcoles bilingues... Els que escrivim en català sabem positivament que fent-ho, renunciem a possibles lectors que sí que ens llegirien si ho féssim en castellà. (Deixo de banda l'anglès, perquè no tots els catalans en saben prou com per tenir un blog). Per exemple, segur que hi va haver gent de blogia que va venir a mirar el primer dia i ja no ha tornat perquè no m'entenen.

Igual és que ens sentim còmodes, i ni ens ho hem plantejat, això de la llengua. O igual sabem que si no utilitzes una llengua, es mor. I seria una pena que el català és morís.

En el meu cas, sí que és una mica "acció militant". No se'm va acudir el castellà (les úniques entrades que hi podrà haver aqui segurament seran poemes), perquè, tot i que agraeixo profundament el domini que en tinc, el castellà no és "la meva". I segurament en això de que sigui "la meva", una mica de militància hi ha, sobretot per la societat en la que ens ha tocat viure.

El millor seria que no ho fos, que no m'hagués sorgit el dubte, que fer blogs en català fos normal, però no ho és.

Oi?

Música per a porteres

(Nota final: m'he enrotllat pel mig parlant de veus i sopranos, no era la meva intenció. Això de la música de porteres està al final, si has vingut a parar aqui per la curiositat del títol, baixa una mica i salta't tot el rotllo de les sopranos que canten "Turandot", no m'enfadaré pas ;-)

M'estic llegint el segon llibre de converses entre el Roger Alier i el Marcel Gorgori (els de "Nit d'arts"). El primer, "Cinc cèntims d'òpera" era una història de l'òpera, així en format conversa i amb el seu estil peculiar. Aquest segon, que es diu "Paraula d'òpera", és sobre termes genèrics. L'estic aprofitant més que el primer, perquè en aquell tot em sonava més o menys, ja que m'havia llegit altres llibres d'història de l'òpera. Aquest d'ara és més nou, perquè explica molts termes que m'he trobat en altres llibres i que no entenia del tot. Amb els termes musicals m'espavilo bé, perquè els que hem fet una mica de música, ens sona tot. Però en cant no em passava el maeix, o sigui que les explicacions una mica peculiars d'aquest parell em van de conya. Ahir faig fer una mica de trampa, vaig saltar unes quantes pàgines i me'n vaig anar a llegir les converses sobre veus, perquè volia tenir més clar això dels "tenors spinto", "sopranos wagnerianes" i altres tipus de veus. Vaig acabar posant-me a dormir a les tantes!

Conclusió: intuitivament el que m'agraden més són els "tenors spinto", que són els millors pels papers d'òpera tardo-romàntica i verista que és la meva preferida. Ta bé, perquè la veu del Plácido Domingo sempre m'ha agradat molt, i crec que és per això. Curiosament en Plàcido Domingo també canta Wagner (no totes, però si algunes de les menys "bèsties"), i la meva primera introducció a Wagner va ser un "Lohengrin" cantat per ell (jeje els vídeos de la biblioteca, quins records).

Tanta lectura em va crear un dubte. Si m'han de dir "queda't amb una Òpera", no en tinc cap dubte: "Turandot". Amb el temps en vas aprenent, i és una òpera fascinant. Bé, doncs ahir llegint el llibre, vaig llegir que la Liù és el típic paper per una "soprano lírica", i en Calaf per un "tenor spinto". Però no diuen res de la Turandot. No sé, jo diria que és un paper per una "soprano spinto", però no n'estic 100% segura. Fins i tot diria que vaig llegir no sé on, que el paper de Turandot a vegades el feien sopranos Wagnerianes, cosa que en el seu moment em devia deixar "ein?", però que ara entenc més.

Bé, la consequència d'això va ser, va nena, mira quins cantants tens i a veure si saps "què són". L'Alier ja diu en el llibre que la majoria dels cantants no es limiten a cantar el que els toca i tal, i que volen provar, però que a vegades canten el que no toca.

Tinc dues versions en CD de Turandot, una cantada pel Pavarotti, la Caballé i la Joan Shuterland, enregistrada als anys 70, i una altra molt més antiga, amb la Renata Tebaldi, el Giorgio Tozzi i la Birgit Nilsson.

Els tenors més o menys quadren, i les sopranos que fan de Liù (la Caballé i la Tebaldi) més o menys també, perquè la Liù és la típica heroïna romàntica de Puccini. El que és força més curiós és la Turandot. La Joan Shuterland, segons l'Alier, és una soprano lleugera, i en canvi la Birgit Nilsson és Wagneriana pura. Ostres. El Pavarotti (el d'abans, eh?) fa un Turandot brutal. Però en aquella grabació el que sona més estrany és la Turandot. A l'altra, el problema és el Calaf, no perquè no ho faci bé, sinó perquè em vaig acostumar al Pavarotti. Però la Birgit Nilsson és molt bona. Això és el que jo havia vist només escoltant l'òpera mil cops, però ara ja veig una mica la llum. La pena és que no conec ningú que hi entengui prou perquè m'aclareixi una mica més l'embolic aquest de veus. A veure si trobo algú.

I ara nem per la música de Porteres. És el meu racó denúncia matinal. El Roger Alier menciona en el seu llibre que fins als anys 60, en molts cercles operístics, Puccini era considerat "música per a porteres". Primer de tot ja em diràs tu quina culpa tenen les porteres, però el que volien dir és que Puccini és "tot sentiment" i que fa "música fàcil". Um. No és que una sigui molt imparcial, perquè m'encanten Puccini i els veristes, i a més crec que és injust censurar Puccini només per això. Sí, la música de Puccini entra bé i és preciosa, quin problema té? Crec que és la porta d'entrada perfecta per molta gent que pot interessar-se per l'òpera, per exemple a través de "La Bohème", fins i tot "Tosca". I si volen dir que Puccini és poc complex i bla bla bla, que escoltin el primer acte de "Turandot", i ja explicaran. Puccini a "Turandot" fa tot tipus d'experiments amb música expressionista que l'acosten (dic l'acosten, eh?) al que serà després la música contemporània. Sincerament penso que hi ha gent que és molt injusta amb Puccini.

I tot això a què vé? No només al llibre, del qual estic molt satisfeta perquè l'Alier, tot i que li agrada molt més Rossini i el "Bel Canto", sempre ha defensat Puccini pel que és: un gran mestre. Ho dic pel DVD que avui porta "La Vanguardia", amb els millors moments del Liceu, on només han posat un Puccini. Ja sé que hi ha altres compositors amb només un tall, però si es tracta de fer divulgació, en aquest DVD falta "La Bohème" que van fer fa dos anys, una producció preciosa i amb veus de primera fila, que va agradar molt. Una pena.

Un dia de pont

Això dels ponts ho haurien de deixar fer un cop cada dues setmanes o així, va molt bé per la tranquil.litat de l'ànima contemplativa i tal.

Mireu que feliç que sóc ara mateix, escrivint aqui després d'un dia mig vago mig productiu, sense haver d'anar a treballar. La meva feina ja m'agrada, ja, però cada cop estic més d'acord amb la meva profe de prehistòria, que deia que l'estat natural de l'home és el caçador-recol.lector, que és el que té més períodes de vagància incorporats...

Aquest matí he anat al gimnàs, un canvi respecte al meu horari normal, que és tardes o caps de setmana. Quan vaig començar, hi anava a aquesta mateixa hora (9:30 del matí), i m'he trobat amb unes velles conegudes: Les iaies de la màfia, un grup de senyores que acaparen aquest horari, es coneixen totes i tenen com a modus operandi criticar a tot deu, monintor inclòs.

Quan jo vaig arribar, la monitora era nova, una noia jove de Lleida que la veritat és que posava música força xula, ja que intentava allunyar-se del "xumba xumba", David Bisbal i altres meravelles que solen copar les sessions de gimnàs. Aquesta noia posava rock, coses mogudetes i per relaxar sempre posava música del "Cirque du solei". Bé doncs, les iaies van agafar per sistema ficar-se amb ella abans i després d'acabar la classe, en aquells moments previs on esperes que la monitora arribi i en aquells moments posteriors on vas a endreçar la màrfega i enfiles les escales. De fet... ficar-se amb ella és poc. El que feien era fer-la trossets pels motius més idiotes, del tipus "ensenya massa cosa", "ens fa suar", "no és simpàtica" etc etc...

A la classe hi havia gent que no eren de la màfia, i vam acabar xerrant. La C., una sra gran que era super maca em va posar en antecedents. Es veu que abans tenien un monitor d'aquests tipus gimnàs, bufonet i catxes. Es veu que les iaies l'adoraven. I bavejaven de tal manera (segons em va explicar la C.), que les meves sessions amb la luki i la rib de baveig sobre l'insigne Dr Jackson de la sèrie Stargate o les meves interminables entrades de LJ sobre el Fàramir són minúcies. De la mateixa manera que adoraven al monitor noi, odiaven a la pobre noia aquesta.

El final de la història el vaig saber de segona mà, perquè al cap d'un mes em van ampliar l'horari i vaig passar a anar a les tardes. Un dia a mig estiu em vaig trobar a la C., que em va explicar que un dia van fer plorar a la pobre monitora, que les va sentir. Flipant, eh?

Avui hi he tornat. Classe especial, perquè el divendres fan "Body Balance", una mena de classe d'estiraments i equilibri, que barreja moviments de tai xi i ioga i que està força bé, però és incompatible amb el meu horari, o sigui que quan tinc un dia lliure, hi vaig. No he estat la única que ho ha pensat, i la classe estava més concorreguda de l'habitual, davant de la indignació de les iaies de la màfia, que estaven fent tot de sorollets desaprovadors. I això que ningú dels "no habituals" s'ha posat davant, que és on van elles, totes apretades davant de la monitora.

I clar, com que avui hi havia més gent i més jove, la classe ha estat més dura, i les iaies han sortit queixant-se. En un altre dia, igual ho hagués entès, perquè si tens una rutina habitual fot que te la tallin, però aquestes dones es pensen que el gimnàs és seu! Ha estat divertit, però. Pena que la C. no hi fos, fa temps que no me la trobo per enlloc.

Diada

Feliç diada a tots. Aquest any està més polititzada que mai, sobretot per les el.leccions que venen.

Ahir, una de les meves alumnes, que no és d'aqui, em va comentar quan marxàvem que troba molt curiós que celebrem el dia nacional commemorant una derrota tan bèstia. I una altra, que porta molt més temps vivint aqui, li va dir que és que aquest tipus de coses diu molt de nosaltres com a poble.

Estic amb en Pere Quart, quan diu que la nostra terra és "petita, esclava i poc sortosa", i una mica cutre, afegiria jo. :-P Però a la vegada també segueixo estant d'acord amb ell quan diu:

"Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria."

Tot i que, si n'he de trobar un amb el que estigui 100% d'acord, em quedo amb la Maria Mercé Marçal:

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"

Mirat com va el món, ser català/na no és tant dolent.

Les Dues Torres

Ai, no havia fet cap entrada friki, encara. Fatal. I poc representatiu. :-P

Ja tinc el DVD. El primer que vaig fer va ser mirar l'avanç de l'edició extesa. Ostres, promet, i molt. Sobretot per tots els que van arronsar el nas quan van veure al Fàramir. Jo no vaig arronsar el nas del tot, però ostres, podien haver deixat el flashback del Bòromir, el Fàramir i son pare, i llavors ja entens perquè de cop vol enviar l'anell a Gòndor. I veure el Sean Bean i al David Wenham juntets és un plaer pels sentits femenins, no ens enganyem ;-)O sigui que ara toca ser pacients i esperar al novembre.

L'altra cosa que esperava amb ganes és la cosa aquesta de 10 minuts sobre "El retorn del rei". No és ben bé un tràiler, és una cosa rara estil Peter Jackson, que no sé com s'ho fa, però t'ensenya quatre coses ben posades i et quedes amb ganes de més. Tohom diu que aquesta pel.lícula serà millor que les altres dues juntes.

Crec que "Les dues torres" (a partir d'ara LDT) és molt millor que "La comunitat de l'anell" (sí, LCD, ho heu endevinat). La primera tenia la novetat, veure com ho havien fet tot, els paisatges, la comarca (vull passar les vacances a un forat hòbbit), Rivendel, els personatges... però la segona és més profunda, perquè no has de presentar, sinó només avançar narració. I també crec que és molt més emotiva que l'altra.

Desenvolupar dues històries paral.leles dóna també molt de joc. D'una banda Ròhan (em vull instal.lar a Ròhan, puc?), de l'altra Emyn Muyl, els aiguamolls, la porta negra i Ithílien (oi, Fàramir!).

Curiosament és tot el tema Rohírim el que em va frapar més veient la pel.li. I encara ho fa. Ahir vaig mirar-ne un bon tros, i és que Ròhan és simplement perfecte. I cal també mencionar en Théoden, que al llibre queda una mica pla, però que aqui és un personatge del tot rodó, amb una profunditat que no te l'esperes. L'escena davant de la tomba del seu fill, els seus dubtes d'anar a la guerra, les seves decisions finals...

Les batalles pures i dures em cansen, però a LDT tot està mil.limetrat per canviar de terç i per no caure en el tedi. La batalla de la gorja de helm està rodada així, espectacular però amb detalls, com sentir la pluja repiquetejar contra les armadures (servidora va pegar un bot al cine), les escenes on t'ensenyen la gent patint (que potser són tòpiques però encertades)i en resum, tot.

Bé, hi ha coses que no m'acaben de fer el pes. Van retallar massa la història dels ents, i em sobra l'Àragorn caient per un penya-segat. La resta dels canvis (estil Elfs a la gorja del Helm, Haldir palmant-la etc etc) els entenc. Bé, això del Fàramir no, però és que em vaig colar pel Fàramir quan tenia 14 anys, i clar no es pot ser objectiva. :-P

Res, que a esperar al novembre i anar mirant el DVD. Segur que tornaré a atacar amb algun post, perquè com més la miro, més m'agrada. Bona cosa.

Darrere del vel

Ahir va morir la Leni Riefenstahl, a la seva casa de Baviera. Tenia 101 anys, els va fer el passat mes d'agost. Dir que és un personatge complex és poc.

D'una banda és una de les poques dones cineastes que ha hagut, una pionera, valenta i innovadora, que després es va aventurar en el camp de la fotografia i sempre ho va fer bé. Un referent, vaja.

De l'altra... de l'altra tenim la persona que va ser la cineasta ofcial de Hitler, que el va glorificar a través de dues pel.lícules/documental:

"El Triomf de la voluntat" és la crònica del 5è congrés del Partit Nacionalsocialista. Munts de joves desfilant i adorant Adolf Hitler, fanatisme i exhaltació, tot narrat amb unes imatges espectaculars i d'una bellesa que et fa venir calfreds.

"Olimpíada": La pel.lícula oficial de les olimpíades del 1936 a Berlin, que té un començament espectacular: tot d'estatues gregues prenen vida i es converteixen en atletes.

A la Leni Riefenstahl la van jutjar a Nüremberg, però la van absoldre, perquè només la van declarar "simpatitzant". Ella després va seguir amb la seva carrera, però els aliats van incautar les seves pel.lícules (van costar de trobar durant molts anys), i ella es va dedicar a la fotografia, on va guanyar fama a través de les seves fotografies de la tribu dels Nuba. I encara més, els darrers anys es va dedicar a la fotografia i filmació submarina. Les seves imatges són, no cal dir-ho, espectaculars.

I aqui és on hi ha el problema. Ella mai es va penedir de res, va dir que "no sabia el que passava", i alguna gent com la Susan Sontag i altres biògrafs van dir que en el fons ella no va deixar de banda el "feixisme estètic", aquesta glorificació del culte al cos, la bellesa, la perfecció, el poder. Mai la van sertir parlar malament de Hitler.

Anna Maria Sigmund, al seu llibre Las mujeres de los Nazis, li dedica un dels capítols, i deixa fora clar que a la seva manera, la Riefenstahl va conservar fins al final part de la ideologia del Tercer Reich. Segurament el seu crim no va ser pas enviar gent a les càmeres de gas, sinó més aviat tancar els ulls en nom de l'esteticisme.

I clar, aqui vé el gran problema: Què fas amb una obra d'art així? Que saps que és bona, però que la la vegada és un gran teatre d'ombres, perquè glorifica la cara més fosca i l'horror més profund. Et pots quedar només amb la tècnica, i de fet la seva obra es discuteix a la universitat i surt en exposicions. Les úniques coses que he vist d'ella van ser a l'exposició "Art i poder" i a la universitat, a classe de cine.

Si aneu a la web, veureu fotografies de les pel.lícules. Algunes són precioses. A mi m'agraden, i algunes vegades he pensat que en podria fer una icona pel Livejournal, però no me les baixo mai.

No ho sé, l'art és art, i en un món perfecte hauria de ser independent, però una no pot evitar veure-hi més enllà, i la Leni Riefenstahl és com una valquíria que fa una certa por.

Amina

Es diu Amina Lawal. El seu únic delicte va ser tenir una criatura fora del matrimoni. Juntament amb ella hi ha tres persones més condemnades a mort. Tots van ser jutjats aplicant la sharia (la llei islàmica) al peu de la lletra. A l'Amina li endarrereixen un cop i un altre, perquè els jutges reben pressions d'una banda de la comunitat internacional per declarar-la innocent, i de l'altra dels sectors més radicals per tal que l'executin. A part de les condemnes a mort, hi ha penes d'amputació, flagelació i humiliació pública.

Hi ha un país que es diu Nigèria, que rep el nom d'un riu que el travessa, i que va servir d'escenari d'una gran novel.la de Joseph Conrad, El cor de les tenebres. És un país ric, que fa segles va viure èpoques d'esplendor i glòria.

El Riu Níger té un delta que es bifurca en múltiples riuets, en una zona anomenada "Els rius de l'oli". Quin oli? Doncs un oli negre i espès sense el qual, per desgràcia, no sabem viure. El petroli ha portat més desgràcies a Nigèria que una altra cosa.

Fa 36 anys que a Nigèria va començar una guerra cruel. Una guerra que va ser "la primera" de moltes coses: la primera guerra post-colonial, la primera guerra que va causar movilitzacions massives d'ajuda humanitària, la primera que després va tenir un mini-procés de reconciliació.

Però la democràcia no va arribar a Nigèria, règims militars, dictadures cruels i l'assassinat d'un escriptor que era la veu més potent dels dissidents.

Les empreses franceses tenen sucosos contractes comercials pel petroli de Nigèria. Els americans s'hi volen ficar. A les regions del Nord de Nigèria s'està imposant l'integrisme islàmic i ningú sap ben bé que fer. O no els interessa, ves tu a saber.

Però a l'Amina li pot costar la vida. I la seva filla es quedaria sola. Ni que sigui per això.

Ha de ser horrorós viure amb la vida retallada, amb un ulitmàtum vital. La data és el 25 de setembre.