És necessari i forçós?
Crec que torno a tenir la vida normalitzada. Bé, tant normalitzada com pot estar una vida, ja sabem que l'existència és caòtica per se.
Tot i això, he superat la primera remesa de PACs de la UOC, enviant-les totes com una bona minyona, l'enorme volum de coses a la feina (no li regalo a ningú un inici de curs quan ets profe i coordinadora), i la sensació de que no arribes a tot.
Arribar a casa a les 17:20 aquests dies de pluja és un plaer, sobretot quan ho acompanyes amb una tassa de te amb llet i decideixes otorgar-te un parell de dies de vagància, que tots sabem que és l'estat natural de la humanitat.
A més... estic contenta, tu. M'ha tocat una subscripció de 15 dies a "El país", el diari dels progres. A la trobada de la UOC vam omplir unes butlletes, no sé si ho van sortejar o què (luki, tu ho has rebut?), però fa uns dies vaig rebre una carta anunciant-me que durant 15 dies rebria el diari a casa. I apa, aquesta tarda m'he assegut 20 minutets al sofà, amb la tassa fumejant, a llegir el diari.
No és que la lectura de desgràcies, guerres i animalades diverses sigui molt gratificant, però també hi havia el discurs de la Susan Sontag quan li van donar el premi de la fira del llibre de Frankfurt, i un parell d'articles densos (estil "el país", vaja) sobre els premis Nobel de física i medicina.
I articles d'opinió ficant-se amb el Bush, l'Aznar i la situació a l'Iraq, que sempre són d'agrair, tot i que no cal que em convencin, que una ja ve convençuda de fàbrica. M'ha anat bé per acabar de copsar tota la història de la bandera i el Zapatero, això sí.
A veure, una bandera és un tros de roba. Posar-se a discutir per un tros de tela i dir que "has faltat al respecte" al tros de roba en qüestió és una animalada. A casa posem la senyera al balcó en dies nostrats i tal, però després va a la rentadora, com tots els draps!
Naturalment darrere de tot això hi ha aquests conceptes de "l'honor patri" etc etc. El patriotisme militarista i tota la pesca. No em sento molt capacitada per opinar, la veritat. Tinc molt clar que tota la propaganda españolita no m'afecta gens, però si traspasso tots aquests discursos a la que és la meva terra (i no ens enganyem, aquests discursos existeixen), em fa sentir igual d'incòmoda.
Igual és contradictori amb coses que he dit abans, com allò del bitacolisme militant, però que carai. Estimar la teva terra no vol dir sentir-te orgullós d'anar refregant banderes i polítiques agressives als altres. Ni envair països en nom d'una llibertat que no practiques ni amb els de casa.
No sé, són els temps que m'ha tocat viure. No us heu preguntat mai que hauríeu fet si us hagués tocat viure altres èpoques? M'agradaria viure en una Catalunya independent, però hi ha preus que no estaria disposat a pagar-los.
Curiós que escrigui això el dia que fa 63 anys que van assassinar Lluís Companys. Llavors era diferent? Igual és la perspectiva que dona el temps, però crec que eren altres temps.
Tot i això, he superat la primera remesa de PACs de la UOC, enviant-les totes com una bona minyona, l'enorme volum de coses a la feina (no li regalo a ningú un inici de curs quan ets profe i coordinadora), i la sensació de que no arribes a tot.
Arribar a casa a les 17:20 aquests dies de pluja és un plaer, sobretot quan ho acompanyes amb una tassa de te amb llet i decideixes otorgar-te un parell de dies de vagància, que tots sabem que és l'estat natural de la humanitat.
A més... estic contenta, tu. M'ha tocat una subscripció de 15 dies a "El país", el diari dels progres. A la trobada de la UOC vam omplir unes butlletes, no sé si ho van sortejar o què (luki, tu ho has rebut?), però fa uns dies vaig rebre una carta anunciant-me que durant 15 dies rebria el diari a casa. I apa, aquesta tarda m'he assegut 20 minutets al sofà, amb la tassa fumejant, a llegir el diari.
No és que la lectura de desgràcies, guerres i animalades diverses sigui molt gratificant, però també hi havia el discurs de la Susan Sontag quan li van donar el premi de la fira del llibre de Frankfurt, i un parell d'articles densos (estil "el país", vaja) sobre els premis Nobel de física i medicina.
I articles d'opinió ficant-se amb el Bush, l'Aznar i la situació a l'Iraq, que sempre són d'agrair, tot i que no cal que em convencin, que una ja ve convençuda de fàbrica. M'ha anat bé per acabar de copsar tota la història de la bandera i el Zapatero, això sí.
A veure, una bandera és un tros de roba. Posar-se a discutir per un tros de tela i dir que "has faltat al respecte" al tros de roba en qüestió és una animalada. A casa posem la senyera al balcó en dies nostrats i tal, però després va a la rentadora, com tots els draps!
Naturalment darrere de tot això hi ha aquests conceptes de "l'honor patri" etc etc. El patriotisme militarista i tota la pesca. No em sento molt capacitada per opinar, la veritat. Tinc molt clar que tota la propaganda españolita no m'afecta gens, però si traspasso tots aquests discursos a la que és la meva terra (i no ens enganyem, aquests discursos existeixen), em fa sentir igual d'incòmoda.
Igual és contradictori amb coses que he dit abans, com allò del bitacolisme militant, però que carai. Estimar la teva terra no vol dir sentir-te orgullós d'anar refregant banderes i polítiques agressives als altres. Ni envair països en nom d'una llibertat que no practiques ni amb els de casa.
No sé, són els temps que m'ha tocat viure. No us heu preguntat mai que hauríeu fet si us hagués tocat viure altres èpoques? M'agradaria viure en una Catalunya independent, però hi ha preus que no estaria disposat a pagar-los.
Curiós que escrigui això el dia que fa 63 anys que van assassinar Lluís Companys. Llavors era diferent? Igual és la perspectiva que dona el temps, però crec que eren altres temps.
0 comentarios