Fa l'efecte que l'Aznar està una mica trist, no? Pobret.

Ha passat com al pati de l'escola, quan hi ha nens grans i nens petits. Normalment els nens grans s'ho fan tot entre ells, i només deixen que els nens petits juguin amb ells quan no tenen més remei.

A l'Aznar, un parell de nens grans el van deixar jugar una mica per allà pel març. I es va inflar com un gripau. Mira que important que sóc, mira. Ara, un dels nens grans s'ha mig reconciliat amb els altres dos, han muntat un partidet super xulo i a l'Aznar l'han deixat fora. Pobret.

Quan van fer el numeret aquell a les Açores, alguns mitjans de comunicació es van atipar de dir "Ara la gent posarà Espanya al mapa". Deixant de banda el tema que el concepte d'Espanya és discutible, quina falta fa estar al mapa? I a quin preu? Perquè el preu és una guerra injusta que es carrega les infraestructures d'un país, que porta a la gent encara més misèria en nom de la llibertat, que es carrega la poca legitimitat que tenia l'ONU i que a més dona poder excessiu als nens grans. Uns nens grans s'ho tenen molt cregut, que són grans.

I clar, ens queda el Bush, que també passarà de l'Aznar quan calgui, faltaria més.

Entretant, en Jose Mari ha anat a visitar al Gadafi. Que algú m'ho expliqui, però el Gadafi no és cap santet, no? El que passa és que amb el Gadafi i amb altres pringats com ell, l'Aznar fa de nen gran. I ja se sap que va bé per l'ego.