Doncs sí, ja és setembre, que a part de ser el títol d'una pel.li d'en Woody Allen (molt bona i també molt depressiva), és el més de la tornada a la feina, a l'escola, dels col.leccionables i dels dies que s'escurçen.

No estic molt segura de quina de les tres coses em toca més la moral. Bé, sí. Segurament el fet de que et marquin la vida a cop de calendari.

La tornada a l'escola comença a mitjan agost, Nadal és abans de que sigui Nadal, perquè el dia 2 de gener ja són rebaixes, i això dels col.leccionables és com una bogeria col.lectiva.

Avui sortia del metro i la pobre dona del quiosc intentant apilar com podia munts de cartró amb nines, vanos, cursos d'idiomes i CDs feia força llàstima. Ella sí que devia tenir post-stress-vacacional d'aquest.

Quina mania que han agafat els de la tele, tu. De tant en tant s'obsessionen amb coses tipus la selectivitat, la tornada a l'escola i altres, que no van ser mai notícia fins que a algú se li va acudir que sí que ho eren. I apa, tots a aguantar cada any la mateixa tonteria. Segur que l'any que vé repetim amb això de l'estress aquest.

De debó que tot això fa semblar l'home del trànsit un prodigi d'originalitat.
:-P

I ara què? Pos res. A treballar i veure com els dies són més curts. Això sí que no m'agrada gens. En alguna vida anterior vaig ser un llangardaix gandul, una planta d'aquelles que s'enfilen buscant llum, o una placa solar, perquè trobo que els fotons fan la vida més alegre, tu.