Blogia

Mirador

Trasllat

Em trasllado. A partir d'ara escriuré a Mirador Reloaded. Tema LJ, he demanat que em canviïn l'adreça del RSS feed, si no ho fan, ja avisaré i en faré un altre, però de moment us aviso via post al meu lj de sempre. Total, els que ho llegiu ja sabeu qui sóc...

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Mirador Reloaded

Li he canviat el nom a la cosa aquesta en honor a una cosa que podia haver estat molt bé i que al final es va desinflar estrepitosament. Potser canviant-li el nom serà la manera de tornar a adquirir constància, perquè si la teva presència s'evapora, els blogs es converteixen en dinosaures cibernètics, munts de bits allà penjats per a la posteritat.

Us imagineu com serà l'arqueologia d'internet? No vull ni pensar els patiments que tindran els futurs ciber-arqueòlegs...

En fi, que Mirador Reloaded. Hola de nou. Aquest cop em quedo.

Buf

Potser que li tregui la pols a aquest blog, no?

Han passat coses... Nova feina, menys temps, la UOC, problemes familiars...

Tot més o menys controlat particularment.

Just a temps perquè el món es descontroli.

Si és que a vegades no anem gaire en sintonia.

En fi, hola a tots, fa segles que no llegeixo a ningú, intentaré posar-me al dia i utilitzar això per pensar una altra vegada...

Ahir

Si, la vam veure. I vam sortir quan ja era mitjanit passada, sense saber que dir. Tantes emocions no són bones.

Com pot ser que pateixis tant amb una pel.li on ja saps que passa? Com pots ser que una cosa que no existeix et sembli tant real?

Hi ha cosetes, problemets, però la sensació global és que està bé, que és Tolkien.

I la ciutat Blanca... :-)

Dissabte hi torno, a veure si puc escriure quelcom que s'assembli més a una opinió i tal.

Preciositaaaaaaaaaaaaat

Preciositaaaaaaaaaaaaat

Ai, que ja toca!

No puc més. Tinc dues pràctiques per aquesta setmana, feina feina feina a la feina perquè agafem vacances, i a sobre temes frikis distractors. Buf.

Al final no vaig a la marató, perquè la gent havia d'estar a les 4 de la tarda i jo no podia arribar fins a la segona pel.lícula. :-( Però bé, és més just que hi vagi el que les pot veure totes. Total, tinc entrades per dijous al Gran Sarrià a les 9 del vespre, i dissabte hi torno. M'he de recordar dels mocadorets, que em conec.

Entretant... parlem de l'edició extesa de Les dues Torres que no n'hem parlat.

Per resumir-ho, es pot dir que hi ha talls que s'entenen, i talls que no.

Entre els primers hi ha les escenes del final. L'escena de les clavegueres i la dels Ucorns menjant-se els orcs tan bé, i la conya Lègolas/Guimli és picar l'ullet als fans del llibre, però el muntatge de la versió curta és més efectiu. En Sam fa el seu discurset (aix) i en Gàndalf acaba. Si poses les escenes aquestes, el discurs perd força.

Però... Com dimonis van poder tallar el flashback?????? Déu, és que tallar el flashback és un crim!!!! No, encara no m'he recobrat d'haver vist el flashback, i ara mateix necessito tornar-lo a mirar. ;-)

*Lectors comencen a abandonar el bloc en massa sospitant de la poca salut mental d'una servidora*

Jiji. Nem a pams: El flasbhack. És una escena on surten en Bóromir (el paio que es mor al final de la primera pel.li tot travessat per fletxes) i el seu germà en Fàramir (que al llibre és moolt bo i a la pel.li sense flasbhack queda com una mica impresentable, pobret ell), juntament amb el seu pare en Dénethor, senescal de Gòndor, i personatge clau a la tercera pel.li. Bé, aquest flashback ens torna a en Bóromir i entenem perquè fa el que fa a La comunitat, explica les coses que fa i diu en Fàramir (que són diferents de les del llibre però que li donen profunditat dramàtica) i ens prepara el terreny presentant-nos al papa.

I el van tallar. Sort de l'edició extesa. És que a més és tot emocionant... el final, quan en Bóromir mira la bandera (una bandera blanca amb l'arbre... uf), baixa la mirada i li diu a son germà "Remember today, little brother" (ho poso en anglès perquè en castellà s'han carrregat la frase i no han tret l'EE en català) et deixa amb el cor a la mà.

I no, no és perquè jo em llegís El senyor dels Anells quan tenia 14 anys i m'agafés una fixació pel Fàramir, no. És perquè entenc que un muntatge és un muntatge, i que molt sovint les escenes "de parlar" acaben tallades, però aquesta era molt important.

Per exemple, hi ha una esceneta al final de La comunitat de l'anell que és com una pausa en el viatge que fan riu avall. En Frodo i en Sam parlen d'en Gollum i L'Àragorn i en Bóromir es discuteixen. Bé, és una escena molt bona, però entenc el tall. Com ho entenc amb tantes escenes a LDT, però no amb el flashback.

Dit això, aquesta EE és molt més completa que l'altra, sobretot perquè en tenir tres històries a la vegada, hi havia coses que faltaven i que ara ho fan millor. Com el funeral d'en Théodred. En Bernard Hill (Théoden) és la gran sorpresa, l'home ho broda. I tantes altres petites coses.

Suposo que amb mi no hi ha res a fer... si em posessin 10 hores de SDA i m'ho empassaria encantada. Però és que em sembla una gran adaptació. El llibre sempre serà el llibre, però aquesta gent ho han fet amb respecte i cura, i es veu.

Hi ha moltes maneres de fer cinema. Hi ha pel.lícules que et posen la realitat davant la cara, i altres com aquesta que són tota una altra cosa. Curiosament, si estan prou bé, aconsegueixen el mateix: viure altres vides per unes hores.

I ara què?

Ja ho deia, que la política es posaria interessant.

He trigat a escriure, perquè porto dies llegint i llegint sense treure'n l'entrellat. I de fet això d'ara és un intent d'ordenar-me les idees després de llegir blocs en diversos idiomes, diaris, mirar la tele i escoltar la ràdio.

Capto a l'aire molta mania a en Maragall. No em sorprèn gens, ja li vaig dir a uns amics a un altre lloc que a mi em sembla un cadàver polític amb potes, però tampoc veig que en Mas sigui gaire més simpàtic. I aquests dos eren els presidenciables, per tant per mi és un "tanto monta", en certa manera.

Segueixo pensant que cal un canvi a la Generalitat. 23 anys manant no és bo per ningú. I CiU es pensen que el govern és la seva botigueta particular. Molts d'aquests personatges ja no deuen saber diferenciar un cotxe oficial del seu de casa. Que tota aquesta gent salti és millor que es quedin.

Ara bé, queda un dubte molt gran: Els d'ERC sabran manar? Els del PSC sabràn adaptar-se a la burocràcia de la Generalitat? Els d'IC podran amb tots els anys de tràfic d'influències passadissos amunt i avall? En el govern hi ha tot de temes tècnics que no es poden oblidar, i aqui és on tinc una mica de por.

Després hi ha el tema "ai que no estem sent prou nacionalistes" o "estem obrint les portes al PSOE". Amb permís, però al PSC hi ha gent molt catalanista. Servidora està tipa de que CiU acapari "ser català". He arribat a un punt on el catalanisme d'espardenya i barretina em toca la fibra gairebé tant com certs espanyolismes. A veure qui és el llest que li diu a en Joaquim Nadal que no és català!!

Amb això vull dir que de joans, joseps i ases n'hi ha per totes les cases, i els de CiU han viscut de renda 23 anys. Doncs ara s'ha acabat. I el que vindrà no sé si valdrà la pena, i si no la val, ja mirarem a qui votem a les properes el.leccions, però contes de l'home del sac no, gràcies.

Es clar que a Madrid estan fent les seves travesses, i si algú es dona una volteta pels blocs peperos, us endureu uns quants ensurts (jo allà no hi torno!) però també llegeixo preivisons apocalíptiques ara que en Maragall serà presi i no n'hi ha per tant. Perquè és un impresentable, però és que en el fons tots els polítics són uns impresentables. I en Maragall tindrà els peus de fang, i aquest govern a tres és molt semblant al que tenen la majoria de països europeus mig civilitzats.

De moment, vot ben emprat. I després... ja veurem.

El correu cargol

El correu cargol

És època de postaletes nadalenques i m'he trobat amb un fenòmen curiós. Gent que et demana per email l'adreça postal per tal d'enviar-te'n una. Quan la persona que te la demana és d'Austràlia, fa una certa i.lusió, que hi farem.

Tota la gent m'ha demanat la meva adreça de snail mail, i sort que ja estava avisada, perquè la primera vegada que vaig sentir el terme em van venir al cap tot d'imatges de cargols com el que surt al primer capítol de La història interminable. Però no, m'estaven demanant la meva adreça postal. I és que en "internet slang", el correu postal és el correu cargol, perquè va molt més lent que l'email.

Sabem del cert que els egipcis ja tenien serveis d'intercanvi de documents, i tenien també un servei de correus que feia arribar a tot el territori els decrets del faraó. Els assiris, els perses, els babilonis... Totes aquestes civilitzacions burocratitzades es van servir de correus per mantenir-se unides.

El cursus publicus romà tenia determinat quins caballs podia utilitzar, les parades que feien i fins i tot tenia "dos velocitats". Uns altres que ho tenien molt ben muntat van ser els xinesos.

I que m'heu de dir del "Miquel Strogoff correu del tsar"? Una gran novel.la d'aventures protagonitzada per... un carter! (de categoria, però carter!) També recordo fa uns anyets, una sèrie que feien a Tele 5, que es deia Jóvenes Jinetes, que explicava les aventures d'uns nois que treballaven pel pony express. Era un anacronisme bestial, tenies a Buffalo Bill, Billy the Kid, Jessie James i altres treballant juntets com a col.legues, però era prou entretinguda. (O jo tenia 15 anys, que també pot ser).

Queda el dubte de com aniran les coses ara que tantes comunicacions viatgen en forma de paquets de bits pel ciberespai. La gent guarda els seus emails per fer-ne reculls d'aqui a uns anys? Això és força més fàcil a llocs com USENET (si tens temps, fer recerques pel google als grups de news és tota una experiència), webs o fins i tot blocs, però què passa amb el correu electrònic? Molta gent els esborra, i a més sempre hi ha accidents amb ordinadors que es moren i dels que no se n'han fet còpies de seguretat. Tot i que estiguem tots molt digitalitzats, per molta gent un paper físic i palpable sembla molt més conservable que 5 K de missatge.

Tosca

Tosca

Encara no havia parlat de Tosca. La vam veure amb la Isil el dia 15 de novembre al vespre. En tenia moltes ganes, la veritat. El Liceu programa pocs Puccinis i poques òperes veristes, per tant quan en tens una a prop, les expectatives són altes.

Va ser una experiència molt curiosa. Primer de tot dir que és un torn popular. Els torns populars tenen les seves coses bones, i les seves coses dolentes. Naturalment ens perdem les veus de primera fila, però sovint ens enduem sorpreses, sobretot amb les sopranos. El públic també és agraït, força gent jove i no et sents gens estrany. El que ens passa és que a tots ens fa una certa vergonya (i ja fa quatre anys que hi anem!) no estar a l'alçada i aplaudir quan no has d'aplaudir, per tant a vegades et reprimeixes.

Tornem a Tosca. L'escenografia no era massa afortunada. El problema no és que féssin una versió peculiar (n'he vistes força que eren molt bones) però això de posar a Floria Tosca en un teatre per simbolitzar el teatre dins del teatre i el divisme, no acaba de funcionar, sobretot al primer acte, quan cada cinc minuts diuen que estan en una església.

En aquest sentit en Barz Luhrmann ho va brodar a Romeu i Julieta, quan un dels protagonistes diu "saca tu espada" i l'altre treu una pistola marca "espada". Noi, si modernitzes, que les paraules no et traeixin, o trencaràs la màgia. Tot i això, el segon i el tercer acte passaven millor.

Però el desconcert personal (i de la Isil, i dels del costat i dels de darrere) va venir per la reacció d'un sector de gent que van xiular tot el xiulable. Encara ara no ho entenc.

Els cantants van estar bé. La Nelly Miricioiu va fer-ho bé, i el seu Vissi d'arte va ser emocionant. No és la Callas osti, però ja m'explicareu a mi qui és la Callas avui en dia! Com a mínim la van aplaudir, però al Nicola Rossi Giordano el van xiular ben xiulat.

Als torns populars solem tenir millors sopranos que tenors, això és un fet força contrastat. Tenim tenors amb veus boniques, però poc potents, per tant a vegades l'orquestra se'ls menja. No va ser el cas d'aquest. Mentre cantava E lucevan le stelle amb allò de E non ho amato mai tanto la vita!... em va deixar clavada al seient, amb les mans tremolant i amb totes les neurones en curtcircuit. Experiència estètica comme il fault. Feia temps que no em passava amb una òpera italiana al Liceu. I va l'home i el xiulen.

La Isil va localitzar el sector xiulador, un personal que seu al cinquè pis una mica més a l'esquerra que nosaltres i que vam sorprendre el primer any fent comentaris no gaire agradables sobre "la gent que va als torns populars". Bonic.

Clar que vam comentar al metro tot tornant que igual és que nosaltres som en el fons unes pobres ignorants que ens empassem el que ens donen i que igual aquella òpera havia estat una patata. Però no, perquè l'endemà resulta que en Roger Alier va escriure una crítica a la Vanguardia. Normalment amb aquest home costa estar-hi d'acord, perquè a ell moltes de les coses més modernes que a ell no el convencen a mi si, però sense cap dubte en veus és un expert, i et pots refiar del que diu. Doncs bé, va deixar molt bé els cantants, sobretot al tenor. No va dir res de l'escenografia, ni tampoc va mencionar la xiulada.

I clar, el veredicte és que va ser una experiència estranya, una escenografia que no acaba de funcionar, però unes veus que sí que ho fan, i una reacció d'un sector del públic que no t'expliques.

Oh, i ara a sobre la propera també portarà cua. Cosi fan tutte dirigida per en Flotats, amb trasllat d'època i lloc. Ai que patirem.

Calaix de sastre

Uf, acabo de batre tots els rècords de desaparicions.

La darrera és culpa de mandra, feina, UOC i mini-vacances friquis parisines.

A París hi fot mooolt de fred. I hi ha una exposició sobre Gauguin que fa caure de cul. "Tots els quadres de Gauguin que vostè volia veure i no ha aconseguit veure mai junts". Bé, en falten un o dos (per exemple aquell del mercat pintat amb molt poca pintura i on les natives semblen egípcies de perfil) però que carai, els ho podem perdonar. Val molt la pena.

Les coses friquis també van estar molt i molt bé. És tan friqui que fa vergonya explicar-ho i tot, jeje. Convenció de certa sèrie de tele que a TV3 ara passen als migdies dins del 3xl. Trobades amb gent de tot el món, xerrades i sopars...

També vam anar al Louvre, i vam veure La mort de la mare de déu, subjecte d'aquesta entrada. No sé com se'm va escapar l'altre cop, el quadre en qüestió és enorme.

El tenen en aquella galeria enorme per on la gent passa a tota velocitat per anar a veure la Mona Lisa. Una mica desaprofitat, tenint en compte que en aquell passadís hi ha uns quants Leonardos, un Rafael que és una preciositat i el Caravaggio. Les meves amigues es petaven, pq anàvem amb pressa i jo anava dient "No, no aqui hem de parar, que aquest és important!!"

El Caravaggio està una mica enfosquit, segurament per haver passat anys en una església, però conserva bé la fúria del vermell.

La única pena és que les sales de pintura holandesa estaven tancades degut a la gran reforma que estan fent. Per tant no va haver-hi Vermeer. Bé, aquestes coses passen.

La pena és que te'n vas quatre dies, desconnectes i quan tornes et cau la vida real a sobre. Feina, classes, universitat, PACs.... I és la darrera apretada, perquè queda poc per les vacances de Nadal.

I ara què?

Ves per on, que la política es torna interessant! Ahir la nit electoral va tenir tanta audiència com els partits del Barça. Ahir la gent va anar a votar, i la participació va ser alta (tot i queda un 39% de gent que estaria bé saber què pensa).

Ara aniran tots a repartir-se el pastís i com sempre, ningú ha perdut, tots han guanyat. Doncs molt bé, però estaria bé que no oblidéssin una coseta: mani qui mani, sembla ser que la voluntat del poble vol que no estigui sol. O sigui que els que han guanyat perquè tenen més escons i els que han guanyat perquè tenen més vots, que s'ho apuntin.

No sé qui vull que mani, la veritat, però espero que els d'ERC siguin llestos i facin passar per la pedra a qui sigui.

Oh, per cert, salutacions des de la Catalunya Radical, jeje. Aquests del PP són la llet. Primer li donen la culpa al Zapatero, que ja m'explicaràs que hi pinta i després diuen que la culpa de que ERC hagi pujat és del PSOE i de CiU.

No se'ls ha acudit que precisament el seu "espanyolisme" ha fet que alguns s'hagin espantat i decidit anar a votar ERC? Ja fa temps que campem per aqui, nosaltres.

El més divertit és llegir els diaris i mirar les teles espanyoles. Es veu que s'han espantat i tot, com si demà haguéssim de proclamar l'independència o pitjor. Ai quines coses.

Bé, ara estarem entretingudets una temporada, això segur.

El final de la indecisió

Ja no sóc indecisa. Després de mirar les entrevistes a en Saura i en Carod-Rovira he decidit el meu vot. Alea jacta est. I ja no vull saber res més de campanya, aniré a votar diumenge abans de quedar amb les amigues i fora.

Tot i que... mirar l'entrevista al Piqué pot ser un exercici interessant de massoquisme, jeje. Ja veurem.

Molts blocs estan bullint amb energia pre electoral. Està bé llegir les opinions. L'Anigwei es preguntava si el seu bloc és molt polític, i m'ha fet pensar. El meu no és que ho sigui molt, de polític, o potser sí que ho és en el sentit que la vida és tota política. En el bloc es solen reflectir les idees dels (osti com es diu "Blogger" en català, bloquer?) seus autors, per tant suposo que es veu per on vaig. No perquè es vulgui fer dogmàtica, sinó perquè mires el món amb els propis ulls, que estan tenyits del color que sigui.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Ja no hi és

Tu ja hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots molt tendrament el penso
mentre la tarda suaument declina.
tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.





Moltíssima gent ha utilitzat aquest poema i d'altres seus per recordar a la gent que estimem i ja no hi són. Ara li ha tocat a ell.

Ens hem quedat sense un dels millors poetes de la literatura catalana, per sort ens queda la seva obra.

Adéu, Miquel, i gràcies per donar sentit a les coses properes amb el teu do de la paraula.

Posicions

Posicions

Seguint l'exemple de l'Anigwei, he fet el test d'ideologia.

M'ha sortit que sóc molt catalanista i molt d'esquerres. Sorpresa! :-P Tot i que és una mica trist, perquè no hi ha un partit per mi. Ja ho sabia, això. Però està bé saber que el meu subconscient no m'enreda.

Una cosa, els del PP haurien d'estar més a baix, estan massa a prop de la ratlla. I potser els d'iniciativa són més d'esquerres que els d'ERC. Però el test està bé.

Ciury:Enllaç arreglat, gràcies per l'avís, vaig veure el del ping-it però no vaig caure que la web segurament també havia canviat amb el domini nou.

Frikis units, visiteu TORN

Frikis units, visiteu <a href=&quot;http://www.theonering.net/index.shtml&quot;>TORN</a>

Dos en un dia, ho sé, ho sé, però és que ha passat una cosa.

La gent de TORN han posat un link a una crítica de la BSO de "El Retorn del Rei" de Soundtrack.net, però com que tot deu hi intentava entrar i no hi havia manera, han fet un mirror, on pots llegir la crítica i baixar-te els teasers de les pistes. 30 segons de cadascuna, 50 de les més llargues. Me les he baixat, les he posat al winamp i les he escoltat seguides.

En 2 segons tenia la pell de gallina, per la tercera pista, ja estava en ple èxtasi, llàgrimes incloses. I tot per 30 segons de la música!!!! M'he de recordar de portar com 3 paquets de mocadors al cine...

Ostres ostres ostres. Hi ha de tot. En Howard Shore reprèn temes de la primera BSO i de la segona, i n'afegeix de nous, com el tema de Minas Tirith que es veu que surt a l'edició extesa de TTT i al trailer de ROTK. Crec que és com la pista 4 de TTT, que resumeix el tema de Ròhan de diverses escenes. És grandiós, una orquestra a plena potència, corda i vent que es fonen, i tu que t'imagines la ciutat blanca...

També hi ha trossos estridents i foscos, que ja us podeu imaginar a on corresponen. Cordes d'aquelles que fan nyic nyic i que espanten. Ai que patirem.

I el tema dels hòbbits, el de Ròhan, el dels elfs... Hi ha un detallet que m'ha arribat al cor. En els 30 segons del tema Andúril, sentim la musica que sona a la primera pel.li, en aquella escena de Lòrien on en Bóromir i l'Àragorn estan asseguts i en Bòromir evoca Minas Tirith... Aix. Afegiu-hi que a "Hope Fails" hi ha un trosset homenatge al xicot més bufó de Góndor segons els estandards-Nau i arrodonim la cosa.

M'esperaré a sentir tota la BSO fins després d'haver vist la pel.li, sempre ho faig així. Miro la pel.li i em quedo amb parts de la música que busco mentre escolto el CD. Després, a mida que vas coneixent les pistes, trobes sorpreses i trossos que et sorprenen i t'agraden més,i quan tornes a veure la pel.li els reconeixes, en un procés invers. És molt friki tot plegat, però part de l'experiència.

Amb TTT em va passar molt. Vaig sortir del cine amb el violoncel del tema de Ròhan al cap, i el vaig buscar a totes les pistes. Pel camí vaig descobrir les notes que acompanyen al cavaller blanc i les de la carrera de l'Àragorn cap a la gorja de Helm per avisar-los de que vé l'exèrcit, i al final vaig redescobrir un altre cop el tema de Ròhan, però en altres llocs, com ara al final, un toc molt ràpid quan l'Èomer diu que en Théoden no lluita sol, o el tros abans de la batalla quan s'enduen la gent a lluitar.

Ups. Quin rotllo que he escrit. I això només és el principi...

Matrix Revolutions (O la moto que ens venen)

Ep! Si no has vist la pel.li, no segueixis llegint, a no ser que vulguis saber spoilers, molts spoilers. Avisat/da estàs.

Quina estafa de pel.li! Indignació és poc. Anem per parts.

Hem captat el missatge: Al final hi ha esperança perquè en el fons els humans tenen alguna cosa bona, i l'amor ho pot tot. Res a objectar, és un tema universal, això. En Neo és l'únic que pot derrotar a l'Smith perquè ho fa des de dins, i l'Smith perd la partida perquè no pot entendre el sacrifici, i perquè en el fons no ha assimilat els programes del tot, i dins seu hi ha l'oracle, i la nena, i tots, per tant en Neo es colarà dins i des de dins se'l carregarà. I les màquines reconeixeran el seu sacrifici, tallaran l'atac, i se l'enduran com un heroi artúric/jesucrist/funeral viking que vé a ser el mateix.

Pos molt bé. Pena que la sensació que tens és que els germans Wachowski tenien una idea molt bona, i que es veu a la primera pel.li, una filosofia interessant, que es veu a la segona, però que no tenen ni idea de com fer-la acabar o de com explicar les coses. I amagar això en coreografies i música matxacona no és una bona idea, perquè la originalitat dura una pel.lícula, i voler fer-ho "igual però més" és un joc perillós.

Explicar històries és una alquímia complicada. Has de imprimir un ritme que de mica en mica captivi a l'espectador, l'atrapi i el faci traspassar la pantalla. La grandesa de la ficció és viure les vides dels altres, però per entrar en el ball has de construir el teatre, i Matrix reloaded no té timó, per tant un com a espectador es perd i es desconcentra.

Massa coses en un mateix sac, i a més mal resoltes. El pitjor que et poden fer en la tercera part és desinflar-te el globus, perquè la reacció és evident: "Ah, tanta història per això??". Mira que bé.

I no és perquè em mati els herois, que les morts ben fetes tenen molta força, és perquè és fàcil i carrincló, i al final et sap greu que la Trinity es mori però quan es mor el Neo dius "ah vale". I la lluita aquella final pot ser tècnicament bona, però era necessària? Podria haver arribat on ha arribat sense tant "divertimento". Igual és que sóc vella, però tinc un límit de patadetes de kung fu amb música matxacona que puc aguantar.

Aquesta és una altra. M'agraden més les BSO orquestrals, tot i que a la primera part de Matrix la música em va sembar apropiada. Avui en canvi m'ha sobrat.

Hi ha coses que m'han agradat, però: l'estació de tren, la família de programes, l'oracle i en Seraph.

Però en aquesta mena de pols "Senyor dels anells" vs "Matrix", tinc molt clara la meva el.lecció. En PJ hauria de fer molt el burro per fer-me emprenyar, perquè precisament el que està fent ell és ben diferent dels Germans Wachowski.

Per la meva part, espero amb delit les trompetes de Minas Tirith donant la benvinguda al rei...

El Circ

No sabia si fer la típica entrada parlant del casament del príncep o parlar de la campanya electoral. El títol escau a totes dues coses, però avui a la ràdio dèien que els polítics estan molt enfadats amb "la casa real" perquè els han aixafat la guitarra. Fan una mica de pena, pobres, o sigui que parlarem de la campanya.

L'Artur Mas fa això del porta a porta. Us dic jo que em pica a la meva i no li obro! Quina por! Imagina't "Passi passi, sr Mas, que estic fent de maruja/depilant-me/mirant DVDs/apalancada al sofà/escrivint al blog/escoltant Puccini/canviant la bombona del butà" Uf! Molt bona idea pels anglesos però aqui millor que es limitin a anar pels mercats municipals, eh? Com a mínim allà els veus venir!

Ara estava pensant que aquesta campanya fa molta mandra. El 25 de maig va ser diferent, potser perquè feia temps que no es votava i també perquè la gent estava com a l'expectativa. Molts ens vam endur un mini disgust perquè el 25 de maig va quedar més o menys igual, i ara és allò que vas a votar perquè mira, però tampoc ho tens molt clar.

L'altra cosa és que dels dos possibles presidenciables, cap dels dos em cau bé. Quines perspectives més bones. L'únic consol és que un que no pot sortir em cau pitjor, però clar, no n'hi ha prou. Ben pensat, cap dels 5 em convenç 100%. Alguna possibilitat de que es presenti algú més interessant?

És que tots han fet el burro en aquesta campanya, fins i tot en Joan Saura que normalment és més moderadet ell. Ahir va dir l'animalada de que volia ser el "Lula català". Cop d'efecte pels progres. Doncs ho sento, xato perquè una és del teu possible target i ahir vas fer un pas enrere. Pena, perquè he estat enfeinada i he sentit ben poques frases d'aquestes que us retraten, però la mala sort ha volgut que aquesta sí que la sentís. I encara no tinc el vot 100% decidit. Bé, tinc la info recollida i me la llegiré el dia de reflexió, que això de ser "indecisa" fa sentir important. ;-)

El que sí que toca el que no sona és en Mayor Oreja. Es veu que en Piqué, abans que comencés la campanya, va anar a les Espanyes i els va dir que si us plau que no diguessin res, i que no s'acostessin per Catalunya, que la cosa era "fer veure que no ets del PP", perquè segons quines coses aqui no se les empassa ni déu. I els altres van decidir fer mutis. Però clar, en Mayor Oreja és que no ho pot evitar, ha hagut de dir l'animalada mensual, comparant els nacionalistes amb els terroristes. Ups.

En Piqué s'ha emprenyat com una mona. Ell que portava uns dies passejant el carnet de vilanoví de pro pel món i ara tot a fer punyetes. Els altres candidats s'han fregat les mans, no cal dir-ho. I és que si ets del PP, ets del PP, no es pot evitar.

El que hagués estat bé és que algú li digués al Mayor Oreja que si ser nacionalista és ser terrorista, ell també ho és, perquè és nacionalista espanyol. Però clar, un nacionalista espanyol, com que té un estat, té més categoria.

El cap de setmana del 15 serà estressant, tinc vida social els 3 dies! El que em fa més il.lu d'aquell cap de setmana és el Liceu, però. Per fi Tosca! Suposo que el full informatiu arribarà demà o així. A veure què tal.

Caravaggio

Caravaggio

L'altre dia li vaig deixar a la luki un parell de guies de museu, per tal que veiés una mica les dues opcions de museu que tenim per Paris el més que ve (dijous a la tarda toca museu, jeje). Tot fullejant la guia del Louvre van sortir tots els sospitosos habituals, però per alguna raó curiosa, se'm va oblidar que aquest quadre està al Louvre: "La mort de la Verge", de Caravaggio. La luki em va dir que a ella el barroc no li acaba de fer el pes, i la meva idea brillant va ser deixar-li anar: "Ei, aquest llibre era el salsa rosa de l'època". La conversa va derivar a altres camps, però li dec la explicació:

Caravaggio no es deia Caravaggio, és que era del poble de Caravaggio. El seu nom real era Michelangelo Mernisi i va viure una vida força mogudeta entre el 1573 i el 1610. Això del canvi de nom pot sonar curiós, però és que en aquelles dates el nom d'un altre Michelangelo encara pesava molt, sobretot a Roma, la ciutat on encara avui podem veure les seves obres (parlar de Miquel Àngel donaria per un parell de posts més).

Com la majoria dels artistes de l'època, Caravaggio es va formar amb mestres, però ben aviat va quedar clar que la seva manera de fer era força diferent de la resta. Va passar per Milà, però la ciutat que el va fer famós va ser Roma. També va ser famós per les seves males maneres, que el van fer rodar molt, ja que ningú l'aguantava massa.

Quan mires un llibre de Caravaggio, et diu que és un pintor "tenebrista" o "dramàtic", i de fet les seves pintures són violentes i fosques, amb un cromatisme espectacular. És un pintor amb sintonia amb l'època que li va tocar viure.

El barroc no només comprèn columnes salomòniques, immensos retaules recoberts amb pa d'or i plantes impossibles, sinó que també hi podem trobar pintures com la de dalt, que és molt més assimilable per un espectador contemporani. La pintura barroca és la que ha sobreviscut millor la mania aquesta minimalista que avui en dia ens envaeix a tots.

Caravaggio acosta els temes religiosos a la gent. Caravaggio pinta els sants com a vells sense dents, s'inspira en el cadàver d'una prostituta ofegada al Tíber per retratar la mort de la Verge (com podeu veure a la foto, la figura d'ella està tota inflada) i tot això ho fa amb recursos pictòrics que donen dramatisme a l'escena: contrastos espectaculars entre llums i ombres, perspectives violentes posant els personatges en perfils impossibles, i colors vius que salten als ulls, sobretot els vermells. El vermell de Caravaggio no és el vellut suau de Tiziano i els altres mestres de l'escola Veneciana, no. El vermell de Caravaggio és la taca vermella de la sang, que busca l'espectacularitat i l'emoció.

Al segle XVII l'església catòlica es va trobar amb competència per primer cop en segles. La meitat d'Europa es va fer protestant, i la Contrarreforma va haver de repensar la manera de fer vaticana davant la fugida de parroquians. La recerca de noves formes narratives i la necessitat d'acostar-se a unes masses illetrades i que necessitaven "morbo" fa que aquestes pintures barroques estiguin lluny de les verges plàcides del Renaixement ple. El manierisme (aquest corrent que fa de frontissa entre el darrer Renaixement i el primer Barroc i que té en el vell Miquel Àngel) ja apuntava aquesta nova manera de contemplar l'art:

L'art provoca emocions, busca l'empatia, busca el miracle, la religió espectacular i la necessitat d'anunciar la grandesa de la maquinària catòlica. El patiment i el sacrifici es busquen i els extrems s'aprecien. Tot és complex i multidimensional, perquè el món és un lloc perillós on res és matemàtic. Si un mirava al seu voltant podia trobar malalties, mort, superstició i guerres.

Naturalment que a la vegada hi havia ments racionals, que seguien els passos de Copèrnic i Galileu, però no és aquest públic al que va dirigida la pintura de Caravagio. És precisament per això perquè no em sembla tan desencertat dir que aquests quadres fan el mateix que la teleescombraria avui: moure emocions brutes i provocar al personal.

Es clar que Caravaggio es va passar tres pobles. "La mort de la Verge" va ser retirat perquè era "massa". Caravaggio mateix va acabar fugint de Roma després de matar un home, i abans d'això ja havia tingut problemes amb la llei, participat en baralles i lluites diverses. Fins i tot diuen que una vegada li va tirar per sobre tot de carxofes a un cambrer perquè el plat que li havia servit no era del seu gust.

Tot i això, va ser famós en vida, perquè va estar sempre en sintonia amb el seu temps. Una figura mediàtica, vaja.

Ei, tot aquest rotllo és perquè el dia 27 de novembre hem de trobar aquest quadre, que no me'n recordo on està exactament. ;-)

Ei!

La subscripció a "El País" m'està estressant. Aquesta mania de llegir-se el diari de cap a peus no pot ser bona, i a "El país" hi ha molt per llegir! Uix. I després has de fer pacs, nar a treballar (estic buscant mètodes no criminals i de baix risc de viure de renda, quan ho aconsegueixi em faré subscriptora de "El país"), llegir blogs i escriure al meu.

L'altre factor distractor a la meva vida han estat uns DVDs de Friends, una sèrie de la qual he estat una espectadora poc regular, però que he recuperat gràcies als DVDs de la luki, que la noia em deixa generosament. (Cada cop que quedem, semblem una biblioteca, llibres i DVDs amunt i avall, jeje).

I clar, entre això i la feina i la vida social que també se n'ha de fer, s'escolen els dies. Avui quan he baixat cap al metro he vist els paios que penjaven els llums de Nadal. AH!

Per no tenir, no tinc ni idees originals per escriure. Tot i que el cuquet em deia que potser que escrigui qualsevol rucada a tall de "ei, estic viva". Més o menys.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

We (de la Noa)

we're born
we're crying
we fall
we're trying
we're little
we're laughing
we're lonely sometimes

we grow
we open
we're lost
we're hoping
we're careful
we're calling
we're leaving behind

you say we need to work together
with love and care for everyone
without the fighting and the anger
you say the world could be as one

but every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

we're strong
we're chosen
we're scared
we're frozen
we're hardened
we're hopeful
we're holding at bay

we take
we're giving
we shake
we're living
we're lovers
we're sinners
we're running away

and if we fail to make a difference
and if our hope is almost gone
despite the fighting and the anger
you say the world could be as one

but every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

and every time that you say we
do you think about me?
'cause every time that you say we
I hope you think about me

(L'he sentida aquesta tarda. La tornada no m'acaba d'agradar, però els "we're" valen la pena)

És necessari i forçós?

Crec que torno a tenir la vida normalitzada. Bé, tant normalitzada com pot estar una vida, ja sabem que l'existència és caòtica per se.

Tot i això, he superat la primera remesa de PACs de la UOC, enviant-les totes com una bona minyona, l'enorme volum de coses a la feina (no li regalo a ningú un inici de curs quan ets profe i coordinadora), i la sensació de que no arribes a tot.

Arribar a casa a les 17:20 aquests dies de pluja és un plaer, sobretot quan ho acompanyes amb una tassa de te amb llet i decideixes otorgar-te un parell de dies de vagància, que tots sabem que és l'estat natural de la humanitat.

A més... estic contenta, tu. M'ha tocat una subscripció de 15 dies a "El país", el diari dels progres. A la trobada de la UOC vam omplir unes butlletes, no sé si ho van sortejar o què (luki, tu ho has rebut?), però fa uns dies vaig rebre una carta anunciant-me que durant 15 dies rebria el diari a casa. I apa, aquesta tarda m'he assegut 20 minutets al sofà, amb la tassa fumejant, a llegir el diari.

No és que la lectura de desgràcies, guerres i animalades diverses sigui molt gratificant, però també hi havia el discurs de la Susan Sontag quan li van donar el premi de la fira del llibre de Frankfurt, i un parell d'articles densos (estil "el país", vaja) sobre els premis Nobel de física i medicina.

I articles d'opinió ficant-se amb el Bush, l'Aznar i la situació a l'Iraq, que sempre són d'agrair, tot i que no cal que em convencin, que una ja ve convençuda de fàbrica. M'ha anat bé per acabar de copsar tota la història de la bandera i el Zapatero, això sí.

A veure, una bandera és un tros de roba. Posar-se a discutir per un tros de tela i dir que "has faltat al respecte" al tros de roba en qüestió és una animalada. A casa posem la senyera al balcó en dies nostrats i tal, però després va a la rentadora, com tots els draps!

Naturalment darrere de tot això hi ha aquests conceptes de "l'honor patri" etc etc. El patriotisme militarista i tota la pesca. No em sento molt capacitada per opinar, la veritat. Tinc molt clar que tota la propaganda españolita no m'afecta gens, però si traspasso tots aquests discursos a la que és la meva terra (i no ens enganyem, aquests discursos existeixen), em fa sentir igual d'incòmoda.

Igual és contradictori amb coses que he dit abans, com allò del bitacolisme militant, però que carai. Estimar la teva terra no vol dir sentir-te orgullós d'anar refregant banderes i polítiques agressives als altres. Ni envair països en nom d'una llibertat que no practiques ni amb els de casa.

No sé, són els temps que m'ha tocat viure. No us heu preguntat mai que hauríeu fet si us hagués tocat viure altres èpoques? M'agradaria viure en una Catalunya independent, però hi ha preus que no estaria disposat a pagar-los.

Curiós que escrigui això el dia que fa 63 anys que van assassinar Lluís Companys. Llavors era diferent? Igual és la perspectiva que dona el temps, però crec que eren altres temps.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres