Em trasllado. A partir d'ara escriuré a Mirador Reloaded. Tema LJ, he demanat que em canviïn l'adreça del RSS feed, si no ho fan, ja avisaré i en faré un altre, però de moment us aviso via post al meu lj de sempre. Total, els que ho llegiu ja sabeu qui sóc...

Li he canviat el nom a la cosa aquesta en honor a una cosa que podia haver estat molt bé i que al final es va desinflar estrepitosament. Potser canviant-li el nom serà la manera de tornar a adquirir constància, perquè si la teva presència s'evapora, els blogs es converteixen en dinosaures cibernètics, munts de bits allà penjats per a la posteritat.

Us imagineu com serà l'arqueologia d'internet? No vull ni pensar els patiments que tindran els futurs ciber-arqueòlegs...

En fi, que Mirador Reloaded. Hola de nou. Aquest cop em quedo.

Potser que li tregui la pols a aquest blog, no?

Han passat coses... Nova feina, menys temps, la UOC, problemes familiars...

Tot més o menys controlat particularment.

Just a temps perquè el món es descontroli.

Si és que a vegades no anem gaire en sintonia.

En fi, hola a tots, fa segles que no llegeixo a ningú, intentaré posar-me al dia i utilitzar això per pensar una altra vegada...

Si, la vam veure. I vam sortir quan ja era mitjanit passada, sense saber que dir. Tantes emocions no són bones.

Com pot ser que pateixis tant amb una pel.li on ja saps que passa? Com pots ser que una cosa que no existeix et sembli tant real?

Hi ha cosetes, problemets, però la sensació global és que està bé, que és Tolkien.

I la ciutat Blanca... :-)

Dissabte hi torno, a veure si puc escriure quelcom que s'assembli més a una opinió i tal.

Ai, que ja toca!

No puc més. Tinc dues pràctiques per aquesta setmana, feina feina feina a la feina perquè agafem vacances, i a sobre temes frikis distractors. Buf.

Al final no vaig a la marató, perquè la gent havia d'estar a les 4 de la tarda i jo no podia arribar fins a la segona pel.lícula. :-( Però bé, és més just que hi vagi el que les pot veure totes. Total, tinc entrades per dijous al Gran Sarrià a les 9 del vespre, i dissabte hi torno. M'he de recordar dels mocadorets, que em conec.

Entretant... parlem de l'edició extesa de Les dues Torres que no n'hem parlat.

Per resumir-ho, es pot dir que hi ha talls que s'entenen, i talls que no.

Entre els primers hi ha les escenes del final. L'escena de les clavegueres i la dels Ucorns menjant-se els orcs tan bé, i la conya Lègolas/Guimli és picar l'ullet als fans del llibre, però el muntatge de la versió curta és més efectiu. En Sam fa el seu discurset (aix) i en Gàndalf acaba. Si poses les escenes aquestes, el discurs perd força.

Però... Com dimonis van poder tallar el flashback?????? Déu, és que tallar el flashback és un crim!!!! No, encara no m'he recobrat d'haver vist el flashback, i ara mateix necessito tornar-lo a mirar. ;-)

*Lectors comencen a abandonar el bloc en massa sospitant de la poca salut mental d'una servidora*

Jiji. Nem a pams: El flasbhack. És una escena on surten en Bóromir (el paio que es mor al final de la primera pel.li tot travessat per fletxes) i el seu germà en Fàramir (que al llibre és moolt bo i a la pel.li sense flasbhack queda com una mica impresentable, pobret ell), juntament amb el seu pare en Dénethor, senescal de Gòndor, i personatge clau a la tercera pel.li. Bé, aquest flashback ens torna a en Bóromir i entenem perquè fa el que fa a La comunitat, explica les coses que fa i diu en Fàramir (que són diferents de les del llibre però que li donen profunditat dramàtica) i ens prepara el terreny presentant-nos al papa.

I el van tallar. Sort de l'edició extesa. És que a més és tot emocionant... el final, quan en Bóromir mira la bandera (una bandera blanca amb l'arbre... uf), baixa la mirada i li diu a son germà "Remember today, little brother" (ho poso en anglès perquè en castellà s'han carrregat la frase i no han tret l'EE en català) et deixa amb el cor a la mà.

I no, no és perquè jo em llegís El senyor dels Anells quan tenia 14 anys i m'agafés una fixació pel Fàramir, no. És perquè entenc que un muntatge és un muntatge, i que molt sovint les escenes "de parlar" acaben tallades, però aquesta era molt important.

Per exemple, hi ha una esceneta al final de La comunitat de l'anell que és com una pausa en el viatge que fan riu avall. En Frodo i en Sam parlen d'en Gollum i L'Àragorn i en Bóromir es discuteixen. Bé, és una escena molt bona, però entenc el tall. Com ho entenc amb tantes escenes a LDT, però no amb el flashback.

Dit això, aquesta EE és molt més completa que l'altra, sobretot perquè en tenir tres històries a la vegada, hi havia coses que faltaven i que ara ho fan millor. Com el funeral d'en Théodred. En Bernard Hill (Théoden) és la gran sorpresa, l'home ho broda. I tantes altres petites coses.

Suposo que amb mi no hi ha res a fer... si em posessin 10 hores de SDA i m'ho empassaria encantada. Però és que em sembla una gran adaptació. El llibre sempre serà el llibre, però aquesta gent ho han fet amb respecte i cura, i es veu.

Hi ha moltes maneres de fer cinema. Hi ha pel.lícules que et posen la realitat davant la cara, i altres com aquesta que són tota una altra cosa. Curiosament, si estan prou bé, aconsegueixen el mateix: viure altres vides per unes hores.

Ja ho deia, que la política es posaria interessant.

He trigat a escriure, perquè porto dies llegint i llegint sense treure'n l'entrellat. I de fet això d'ara és un intent d'ordenar-me les idees després de llegir blocs en diversos idiomes, diaris, mirar la tele i escoltar la ràdio.

Capto a l'aire molta mania a en Maragall. No em sorprèn gens, ja li vaig dir a uns amics a un altre lloc que a mi em sembla un cadàver polític amb potes, però tampoc veig que en Mas sigui gaire més simpàtic. I aquests dos eren els presidenciables, per tant per mi és un "tanto monta", en certa manera.

Segueixo pensant que cal un canvi a la Generalitat. 23 anys manant no és bo per ningú. I CiU es pensen que el govern és la seva botigueta particular. Molts d'aquests personatges ja no deuen saber diferenciar un cotxe oficial del seu de casa. Que tota aquesta gent salti és millor que es quedin.

Ara bé, queda un dubte molt gran: Els d'ERC sabran manar? Els del PSC sabràn adaptar-se a la burocràcia de la Generalitat? Els d'IC podran amb tots els anys de tràfic d'influències passadissos amunt i avall? En el govern hi ha tot de temes tècnics que no es poden oblidar, i aqui és on tinc una mica de por.

Després hi ha el tema "ai que no estem sent prou nacionalistes" o "estem obrint les portes al PSOE". Amb permís, però al PSC hi ha gent molt catalanista. Servidora està tipa de que CiU acapari "ser català". He arribat a un punt on el catalanisme d'espardenya i barretina em toca la fibra gairebé tant com certs espanyolismes. A veure qui és el llest que li diu a en Joaquim Nadal que no és català!!

Amb això vull dir que de joans, joseps i ases n'hi ha per totes les cases, i els de CiU han viscut de renda 23 anys. Doncs ara s'ha acabat. I el que vindrà no sé si valdrà la pena, i si no la val, ja mirarem a qui votem a les properes el.leccions, però contes de l'home del sac no, gràcies.

Es clar que a Madrid estan fent les seves travesses, i si algú es dona una volteta pels blocs peperos, us endureu uns quants ensurts (jo allà no hi torno!) però també llegeixo preivisons apocalíptiques ara que en Maragall serà presi i no n'hi ha per tant. Perquè és un impresentable, però és que en el fons tots els polítics són uns impresentables. I en Maragall tindrà els peus de fang, i aquest govern a tres és molt semblant al que tenen la majoria de països europeus mig civilitzats.

De moment, vot ben emprat. I després... ja veurem.

És època de postaletes nadalenques i m'he trobat amb un fenòmen curiós. Gent que et demana per email l'adreça postal per tal d'enviar-te'n una. Quan la persona que te la demana és d'Austràlia, fa una certa i.lusió, que hi farem.

Tota la gent m'ha demanat la meva adreça de snail mail, i sort que ja estava avisada, perquè la primera vegada que vaig sentir el terme em van venir al cap tot d'imatges de cargols com el que surt al primer capítol de La història interminable. Però no, m'estaven demanant la meva adreça postal. I és que en "internet slang", el correu postal és el correu cargol, perquè va molt més lent que l'email.

Sabem del cert que els egipcis ja tenien serveis d'intercanvi de documents, i tenien també un servei de correus que feia arribar a tot el territori els decrets del faraó. Els assiris, els perses, els babilonis... Totes aquestes civilitzacions burocratitzades es van servir de correus per mantenir-se unides.

El cursus publicus romà tenia determinat quins caballs podia utilitzar, les parades que feien i fins i tot tenia "dos velocitats". Uns altres que ho tenien molt ben muntat van ser els xinesos.

I que m'heu de dir del "Miquel Strogoff correu del tsar"? Una gran novel.la d'aventures protagonitzada per... un carter! (de categoria, però carter!) També recordo fa uns anyets, una sèrie que feien a Tele 5, que es deia Jóvenes Jinetes, que explicava les aventures d'uns nois que treballaven pel pony express. Era un anacronisme bestial, tenies a Buffalo Bill, Billy the Kid, Jessie James i altres treballant juntets com a col.legues, però era prou entretinguda. (O jo tenia 15 anys, que també pot ser).

Queda el dubte de com aniran les coses ara que tantes comunicacions viatgen en forma de paquets de bits pel ciberespai. La gent guarda els seus emails per fer-ne reculls d'aqui a uns anys? Això és força més fàcil a llocs com USENET (si tens temps, fer recerques pel google als grups de news és tota una experiència), webs o fins i tot blocs, però què passa amb el correu electrònic? Molta gent els esborra, i a més sempre hi ha accidents amb ordinadors que es moren i dels que no se n'han fet còpies de seguretat. Tot i que estiguem tots molt digitalitzats, per molta gent un paper físic i palpable sembla molt més conservable que 5 K de missatge.

Encara no havia parlat de Tosca. La vam veure amb la Isil el dia 15 de novembre al vespre. En tenia moltes ganes, la veritat. El Liceu programa pocs Puccinis i poques òperes veristes, per tant quan en tens una a prop, les expectatives són altes.

Va ser una experiència molt curiosa. Primer de tot dir que és un torn popular. Els torns populars tenen les seves coses bones, i les seves coses dolentes. Naturalment ens perdem les veus de primera fila, però sovint ens enduem sorpreses, sobretot amb les sopranos. El públic també és agraït, força gent jove i no et sents gens estrany. El que ens passa és que a tots ens fa una certa vergonya (i ja fa quatre anys que hi anem!) no estar a l'alçada i aplaudir quan no has d'aplaudir, per tant a vegades et reprimeixes.

Tornem a Tosca. L'escenografia no era massa afortunada. El problema no és que féssin una versió peculiar (n'he vistes força que eren molt bones) però això de posar a Floria Tosca en un teatre per simbolitzar el teatre dins del teatre i el divisme, no acaba de funcionar, sobretot al primer acte, quan cada cinc minuts diuen que estan en una església.

En aquest sentit en Barz Luhrmann ho va brodar a Romeu i Julieta, quan un dels protagonistes diu "saca tu espada" i l'altre treu una pistola marca "espada". Noi, si modernitzes, que les paraules no et traeixin, o trencaràs la màgia. Tot i això, el segon i el tercer acte passaven millor.

Però el desconcert personal (i de la Isil, i dels del costat i dels de darrere) va venir per la reacció d'un sector de gent que van xiular tot el xiulable. Encara ara no ho entenc.

Els cantants van estar bé. La Nelly Miricioiu va fer-ho bé, i el seu Vissi d'arte va ser emocionant. No és la Callas osti, però ja m'explicareu a mi qui és la Callas avui en dia! Com a mínim la van aplaudir, però al Nicola Rossi Giordano el van xiular ben xiulat.

Als torns populars solem tenir millors sopranos que tenors, això és un fet força contrastat. Tenim tenors amb veus boniques, però poc potents, per tant a vegades l'orquestra se'ls menja. No va ser el cas d'aquest. Mentre cantava E lucevan le stelle amb allò de E non ho amato mai tanto la vita!... em va deixar clavada al seient, amb les mans tremolant i amb totes les neurones en curtcircuit. Experiència estètica comme il fault. Feia temps que no em passava amb una òpera italiana al Liceu. I va l'home i el xiulen.

La Isil va localitzar el sector xiulador, un personal que seu al cinquè pis una mica més a l'esquerra que nosaltres i que vam sorprendre el primer any fent comentaris no gaire agradables sobre "la gent que va als torns populars". Bonic.

Clar que vam comentar al metro tot tornant que igual és que nosaltres som en el fons unes pobres ignorants que ens empassem el que ens donen i que igual aquella òpera havia estat una patata. Però no, perquè l'endemà resulta que en Roger Alier va escriure una crítica a la Vanguardia. Normalment amb aquest home costa estar-hi d'acord, perquè a ell moltes de les coses més modernes que a ell no el convencen a mi si, però sense cap dubte en veus és un expert, i et pots refiar del que diu. Doncs bé, va deixar molt bé els cantants, sobretot al tenor. No va dir res de l'escenografia, ni tampoc va mencionar la xiulada.

I clar, el veredicte és que va ser una experiència estranya, una escenografia que no acaba de funcionar, però unes veus que sí que ho fan, i una reacció d'un sector del públic que no t'expliques.

Oh, i ara a sobre la propera també portarà cua. Cosi fan tutte dirigida per en Flotats, amb trasllat d'època i lloc. Ai que patirem.

Uf, acabo de batre tots els rècords de desaparicions.

La darrera és culpa de mandra, feina, UOC i mini-vacances friquis parisines.

A París hi fot mooolt de fred. I hi ha una exposició sobre Gauguin que fa caure de cul. "Tots els quadres de Gauguin que vostè volia veure i no ha aconseguit veure mai junts". Bé, en falten un o dos (per exemple aquell del mercat pintat amb molt poca pintura i on les natives semblen egípcies de perfil) però que carai, els ho podem perdonar. Val molt la pena.

Les coses friquis també van estar molt i molt bé. És tan friqui que fa vergonya explicar-ho i tot, jeje. Convenció de certa sèrie de tele que a TV3 ara passen als migdies dins del 3xl. Trobades amb gent de tot el món, xerrades i sopars...

També vam anar al Louvre, i vam veure La mort de la mare de déu, subjecte d'aquesta entrada. No sé com se'm va escapar l'altre cop, el quadre en qüestió és enorme.

El tenen en aquella galeria enorme per on la gent passa a tota velocitat per anar a veure la Mona Lisa. Una mica desaprofitat, tenint en compte que en aquell passadís hi ha uns quants Leonardos, un Rafael que és una preciositat i el Caravaggio. Les meves amigues es petaven, pq anàvem amb pressa i jo anava dient "No, no aqui hem de parar, que aquest és important!!"

El Caravaggio està una mica enfosquit, segurament per haver passat anys en una església, però conserva bé la fúria del vermell.

La única pena és que les sales de pintura holandesa estaven tancades degut a la gran reforma que estan fent. Per tant no va haver-hi Vermeer. Bé, aquestes coses passen.

La pena és que te'n vas quatre dies, desconnectes i quan tornes et cau la vida real a sobre. Feina, classes, universitat, PACs.... I és la darrera apretada, perquè queda poc per les vacances de Nadal.

Ves per on, que la política es torna interessant! Ahir la nit electoral va tenir tanta audiència com els partits del Barça. Ahir la gent va anar a votar, i la participació va ser alta (tot i queda un 39% de gent que estaria bé saber què pensa).

Ara aniran tots a repartir-se el pastís i com sempre, ningú ha perdut, tots han guanyat. Doncs molt bé, però estaria bé que no oblidéssin una coseta: mani qui mani, sembla ser que la voluntat del poble vol que no estigui sol. O sigui que els que han guanyat perquè tenen més escons i els que han guanyat perquè tenen més vots, que s'ho apuntin.

No sé qui vull que mani, la veritat, però espero que els d'ERC siguin llestos i facin passar per la pedra a qui sigui.

Oh, per cert, salutacions des de la Catalunya Radical, jeje. Aquests del PP són la llet. Primer li donen la culpa al Zapatero, que ja m'explicaràs que hi pinta i després diuen que la culpa de que ERC hagi pujat és del PSOE i de CiU.

No se'ls ha acudit que precisament el seu "espanyolisme" ha fet que alguns s'hagin espantat i decidit anar a votar ERC? Ja fa temps que campem per aqui, nosaltres.

El més divertit és llegir els diaris i mirar les teles espanyoles. Es veu que s'han espantat i tot, com si demà haguéssim de proclamar l'independència o pitjor. Ai quines coses.

Bé, ara estarem entretingudets una temporada, això segur.